Iniciació a l’observació d’ocells

Carlos Alvarez Cros, març/2005

Una au, un ocell, és un animal amb el cos cobert de plomes. Aquesta definició tan poc acadèmica no deixa de ser encertada ja que les plomes són un element que només posseeixen els ocells entre tots els éssers vivents.

Grosso modo, podem dividir els ocells en dos grans grups: els no passeriformes i els passeriformes. El primer engloba el grans ocells (ànecs, gavines, perdius, etc), el segon grup correspon als “vertaders” ocells (els pardals, les cardines, etc)

Quan ens acostem al món dels ocells la primera cosa que volem aprendre és a conèixer-los, a saber quina classe d’ocell és aquell que tenim al davant; és una cardina, un reintí, una mallerenga…?

LA IDENTIFICACIÓ

En què hem de fixar-nos

Intuïtivament pensem que el disseny del plomatge i els colors de les diferents parts del cos, són la pista a seguir, el que ens ha de donar la clau d’aquesta determinació. Aií és cert, però només en part. Penseu que moltes espècies canvien de colors i disseny segons l’edat, el sexe i amb les estacions. Si bé és innegable la importància de fixar-nos en totes aquelles marques i colors que poden ser diferenciadors, també és cert que, inconscientment, estem recollint molta més informació. Ens servirà de molt fer-ho de manera conscient.


Un gavià fosc adult barrejat entre gavians argentats, destaca de lluny.
Mascle i femella d’ànec collverd: podrien semblar ocells d’espècies diferents.

Per exemple la figura del cos i la forma i proporcions d’algunes de les seves parts, caracteritzen la majoria d’ocells o al menys ens orienta força a l’hora de situar-los dintre de la classificació que hem fet abans: la silueta d’una puput o la forma del bec d’un flamenc són trets inconfusibles i definitius. Altres particularitats importants solen ser la forma i llargada de bec, potes, ales i cua.


Dues espècies de figura, forma i proporcions ben característics, el blauet  i el faisà comú.

Un altre tret important és la grandària, amb el que podem diferenciar clarament un ocell d’un altre: una cigonya és més gran que un pardal. De vegades pot resultar molt útil fixar-se amb algun element proper de l’entorn de l’ocell per a fer-nos-en una idea més exacta de la seva vertadera grandària ja que la distància i les diferents condicions lumíniques poden enganyar-nos fàcilment.


A dalt, a l’esquerra, un xarxet comú es veu molt més petit que els collverds del costat.
A baix, a la dreta, també s’aprecia perfectament la diferencia de grandària entre aquests juvenils de gavià argentat i gavina capnegre.

També és útil fixar-nos en les diferents pautes de comportament. Per exemple, estudiarem com es mouen i la postura que adopten quan estan en repòs. Hi ha determinats ocells que es belluguen de manera característica: una merla es mou pel terra fent petites curses amb el cap ajupit i quan es para té una postura molt més horitzontal que un estornell, que es posa més dret. Apart d’això ens haurem de fixar en moltes coses més que ens podran ser d’utilitat, per exemple com vola, com neda, com s’enfila als arbres, què menja, com menja, si mou alguna part del cos de manera característica, etc.


A dalt una femella de merla i a baix un jove estornell mostren una diferencia postural evident.

Fins ara només hem parlat de trets visuals, de característiques que descobrirem fent servir la vista. L’oïda pot jugar un paper decisiu en la detecció dels ocells o en la seva correcta identificació. Hi ha ocells molt amagadissos i que, en canvi, si es coneix el seu cant, és molt fàcil descobrir la seva presència. Un cas prou evident és el del rossinyol bord (Cettia cetti), ocell xerrameca, sempre entrematat, de veu potent i inconfusible.

Quan observem espècies molt properes entre sí (bosquetes, tallarols, boscarles, mosquiters, etc.), la veu sol constituir l’única manera segura de separar-les correctament al camp. D’altra banda, un bon coneixedor de les veus de les diferents espècies pot identificar-les amb tota seguretat sense necessitat de veure l’ocell en qestió. Per aprendre els cants funciona molt bé intentar localitzar l’ocell que l’emet. Sovint el coneixerem i ens serà més fàcil associar el so a la imatge. Si no coneixem l’ocell emissor del cant, la seva visualització ens servirà de molt a l’hora de reduir i concretar la recerca en una guia de cants.

Per finalitzar, hi ha altres dades que ens han d’ajudar. Són el moment de l’any i el lloc en què fem l’observació, encara que només sigui per a descartar. Per exemple, de rossinyols, al gener no n’hi ha, són tots prenent el sol a l’Àfrica; un ocell nedant en un estany difícilment serà una perdiu.

Per fer identificacions correctes, el millor és  fixar-nos en el màxim de detalls possible. Quanta més informació concordi, millor. I si alguna no concorda, ai!

Com hem de fer-ho

Abans de res dir que hem de fer-ho amb el màxim respecte per les aus i el seu medi. Mai posarem en perill la integritat d’un ocell o de la seva niuada. Serem especialment curosos amb les nius. No ens hi atansaren ni, per descomptat, trencarem o  arraconarem res del seu entorn per a veure’l millor. Si fem això, correm el risc que els pares avorreixin la llocada i estem donant pistes a possibles depredadors.

També respectarem escrupolosament la propietat privada. Demanarem permís sempre que calgui, no deixarem mai cap tanca oberta, ni trepitjarem els sembrats. Per accedir a determinats espais públics protegits, també pot fer falta alguna autorització especial.

No hauria de caldre dir res sobre l’accés motoritzat a determinats indrets, d’evitar qualsevol perill de foc, o embrutar.

A simple vista es fa difícil fixar-nos en els detalls indispensables per a una correcta identificació. El problema sol residir en que els ocells són més aviat petits i no tan sols no es deixen acostar gaire sinó que solen refusar la nostra proximitat.

Per atansar-nos-els el màxim possible ens mourem en silenci, no farem moviments bruscos, aprofitarem tota mena d’amagatalls naturals i artificials i ens vestirem amb robes de colors discrets: verds, marrons, grisos, etc.  Quan més ens confonem en l’entorn, millor.

Malgrat tot, la majoria de vegades això no serà suficient i haurem de proveir-nos d’algun estri que augmenti la nostra capacitat visual. En l’observació dels ocells els binocles són una eina imprescindible. Al mercat trobarem una àmplia oferta d’aquesta mena de material. Els de millor qualitat solen ser, també, els més costosos. Aquesta qüestió, però, no ha de desanimar a ningú ja que, per exemple jo mateix, no he pagat mai més de 100 € per uns binocles i, més bé o més malament, també he tirat endavant.

A l’hora de triar-los, deixant apart les qüestions de la relació qualitat/preu, el més important és decidir el nombre d’augments i el diàmetre de l’objectiu. Quan més elevat és el nombre d’augments, més potents són i quan més gran és el diàmetre de l’objectiu
més llum deixa passar i per tant més clara és la imatge. Dit això semblaria que ens hauríem de decidir per uns que tinguessin molts augments i amb un gran diàmetre d’objectiu. Doncs no. Els aparells més potents tenen un angle de visió més petit. D’altra
banda acusen molt més qualsevol petit moviment. Si ens passem amb el nombre d’augments podem tenir un aparell amb el que costi molt localitzar l’objecte d’observació i que ens maregi al ballar-nos la imatge. D’altra banda, un major nombre d’augments exigeix unes lents més gruixudes i per tant més pesades. Això, afegit a unes lents de gran diàmetre poden donar com a resultat un aparell pesat i voluminós, difícil de mantenir a pols davant dels ulls i carregós de traginar gaire temps. La meva pròpia experiència m’ha fet decantar pels aparells de petit format, que no pesen gaire i caben a qualsevol butxaca, tot i que no són dels més clars ni dels més potents. Uns de 8-10 augments i 21-50 mil·límetres de diàmetre d’objectiu serien prou adequats. L’experiència també m’ha ensenyat que els aparells d’augments variables, els que incorporen “zoom”, no són pràctics. Són més cars, voluminosos i pesats i, preu per preu, d’inferior qualitat.
A més, normalment, s’acaba fent servir, només, el nombre més gran d’augments.

Ja tenim els binocles i podem fixar-nos en els detalls de l’ocell, molt bé. I ara què? Ara
necessitem una guia d’identificació visual
. Ja hi tornem a ser. Al mercat n’hi ha un fotimer. Segons el meu gust particular us en recomanaré un parell de molt bones i ben diferents:

Guía de aves. La guía de campo de aves de España y de Europa más completa. De Mullarney, K., Svensson, L., Zetterström, D. i Grant, P. J. Editada per Ediciones Omega, S. A. . Aquesta guia té els textos i els mapes de distribució a la mateixa plana que uns dibuixos de molt bona qualitat, que reflecteixen els diversos plomatges de cada espècie segons l’estació de l’any i l’edat.

Guia de camp dels Ocells a Catalunya. De Carlos Alvarez-Cros i Fran Trabalon. Editada per Ediciones Omega, S. A. A diferència de l’anterior, que és una adaptació d’una obra forana, aquesta és de manufactura totalment catalana. Conté més de 1.700 fotografies de gran qualitat que mostren els diferents plomatges de cada espècie i, sovint, a la mateixa imatge s’hi pot observar ocells semblants, cosa que facilita la diferenciació. Es diferencia d’altres guies per incloure la fonètica dels noms científics, dades sobre l’edat que poden assolir els diferents ocells, molts noms populars no normatius, uns gràfics molt intuïtius d’abundància i fenologia, un glossari de termes ornitològics i un altre d’argot i un apartat que constitueix un calaix de sastre, on es pot trobar qualsevol cosa des d’una endevinalla a una poesia i sempre l’origen dels noms científics i catalans.

Es tracta, doncs, de comparar el que veiem amb les imatges del llibre i contrastar les dades d’observació amb la informació que allà hi trobarem. Al començament anirem una mica perduts. Haurem de familiaritzar-nos amb els noms de les diferents parts del cos de les aus. Cap problema, totes les guies porten el seu esquema amb els noms clarament assenyalats. I cap a on s’ha de buscar? Veureu de seguida que la forma i la grandària seran les primeres pistes per centrar la recerca. Com més amunt i avall anem pel llibre, millor. Així ens anirem familiaritzant amb les diferents imatges. I si mirem més d’una guia, millor que millor. També ens passarà que, de vegades, no ens haurem fixat en el tret més diferenciador d’aquella mena d’ocells. Sap greu però no passa res, experiència per a la pròxima vegada.

Com s’ha dit abans, també hi ha guies sonores per a la identificació auditiva . En elles es recullen les diverses veus de les diferents espècies d’ocells. Apart del que es pot trobar a la xarxa, com a recomanació, jo diria que hem d’escollir-ne una editada en disc compacte. La recerca d’un determinat ocell és molt ràpida i fàcil. Una bona guia seria la de Llimona, F., Matheu, E., Roche, J. titulada Guía sonora de las aves de España, editada per Alosa que es compon de tres discos compactes i també està editada en cassets. L’any 2001, el GCA (avui ICO, Institut Català d’Ornitologia) juntament amb Alosa va editar un CD amb 99 gravacions d’Eloísa Matheu, titulat Guia pràctica de cants d’ocells. I encara fa menys que Lynx edicions ha tret al mercat una col·lecció de 10 CDs amb les veus de 442 aus amb un preu molt llaminer: la Guía sonora de las aves de Europa, de Roch‚, J. i Chevereau, J.



A dalt les guies visuals, al centre una sonora i un exemple de
llibreta de camp, a la dreta.

Les guies sonores s’han de fer servir de manera diferent de les visuals. Si els llibres s’han de remenar quant més millor, amb les guies sonores hem de ser molt selectius. Voler aprendre’s les veus tot escoltant-les una darrere l’altra és impossible (al menys
per mi). De seguida quedes empatxat. S’han d’utilitzar en sessions molt curtes i comparant poques espècies, no més de tres o quatre, si pot ser. De fet, normalment, ja haurem acotat l’àrea de recerca amb les dades visuals, d’hàbitat, de temporalitat, etc.

Quan haguem arribat a una correcta identificació sabrem que aquell ocell és, per exemple, un rossinyol. Fins aquí bé, però és molt important saber que és un Luscinia megarhynchos. I per a comunicar la troballa aquest darrer és el nom que hem de fer servir, encara que sigui entre parèntesi després del comú. No es tracta de fer-se l’esnob. D’aquesta manera el destinatari sabrà positivament que us referiu a un rossinyol i no a un rossinyol bord (Cettia cetti) o a un rossinyol rus (Luscinia luscinia).

Arribats a aquest punt he de recomanar l’ús d’un quadern de camp, on s’hi pot escriure o fer dibuixos esquemàtics on s’assenyalarà el que sembli més important. Aquests apunts fets in situ tenen molt valor, ja que eliminen la influència de la guia. I és que de vegades es cau en la temptació de voler creure que hem vist determinat tret, allò de “potser sí que tenia les potes fosques…” En aquest quadern també és recomanable fer servir els noms científics. Les anotacions guanyaran en valor.

De fet, les llibretes que he emplenat al llarg de la meva vida, sovint han estat més com una mena de diari. Amb el pas dels anys, quan les he rellegit (apart del que he gaudit recordant vivències mig oblidades) m’he adonat de que al comen‡ament cometia molts
errors. Per exemple, a uns esbarzers del puig Mallensa hi veia tallareta sarda (Sylvia sarda) i, una mica més amunt, fins i tot, perdiu xerra (Perdix perdix). M’hagués deixat matar. Avui estic segur que, el que en realitat vaig veure, era tallareta cuallarga (Sylvia undata) i algun jove de perdiu comú (Alectoris rufa). Amb això vull dir que s’ha de ser molt prudent a l’hora de fer determinades identificacions, sobre tot si les volem fer públiques.

Podem passar les dades a una base de dades informatitzada. Ens la podem confeccionar nosaltres mateixos. No obstant això, crec més recomanable fer-ne servir una de bona i feta, creada per experts i pensada, a més, per estandaritzar i, per tant, facilitar l’intercanvi i la comunicació de la informació. Us parlo de la base de dades “on line” Ornitho.cat, a la que es pot accedir de manera gratuïta a la pàgina d’Internet www.ornitho.cat de l’ICO (Institut Catal… d’Ornitologia). Amb aquesta eina es facilita molt l’arxiu i la comunicació de dades interessants que podem enviar per participar en diferents projectes com els Anuaris Ornitològics de Catalunya. Apart d’això, podrem veure les observacions que altres observadors estan fent arreu de Catalunya.

Pantalla d’inici del web Ornitho.cat.

LA LOCALITZACIÓ

Quan i on podem fer-ho

Qüestions fàcils, aquestes. La resposta més simplista seria: sempre i arreu.

Els ocells no són com els bolets o les papallones que només n’hi ha en determinades èpoques. D’ocells n’hi ha tot l’any. Ara bé, en aquest món també s’hi dona una estacionalitat. Sobre la base de les poblacions sedentàries, d’aquells ocells que s’estan tot l’any
entre nosaltres, es van succeint tota una sèrie de poblacions addicionals. Estic parlant de les aus migradores, de les estivals, les hivernants i les que només estan de pas. Això fa que a cada estació variï la composició d’espècies que podem observar. A més, al llarg de l’any els ocells completen el seu cicle vital: s’aparellen, neixen el menuts, muden el plomatge, etc. Aquest fet comporta que els exemplars d’una mateixa espècie puguin
presentar aspectes molt diferents en funció de l’edat, el sexe o el moment de l’any. Sovint, però no sempre, mascles i femelles presenten plomatges diferents. També sol passar que els joves tinguin un plomatge força diferent dels adults i moltes espècies es vesteixen de maneres diferents a l’estiu i a l’hivern. Pobres ornitòlegs aficionats, quina complicació! Que difícil!. Res d’això, al contrari. Quina variabilitat tan encisadora!. Que divertit!

Els ocells tenen un altre avantatge: n’hi ha de diürns i de nocturns. Podem dedicar-nos-hi tant de dia com a la nit. Quin altre grup animal ofereix tantes possibilitats?

Les hores de major activitat dels ocells diürns solen ser les primeres del matí i les darreres de la tarda. Aquesta generalització, evidentment, admet tota mena de matisacions. Com exemple posaré el cas d’un abeurador a l’estiu. Segurament es veurà més concorregut cap a migdia que a la matinada.

Pel que fa a la segona qüestió, si us hi fixeu, d’ocells n’hi ha arreu. Només sortir de casa ja ensopeguem amb algun pardal comú o algun colom.

Per exemple, si fem un vol pel Passeig del Mar i els Jardins de Juli Garreta , amb ulls atents i orelles obertes, segur que veurem coloms, però si ens hi fixem bé, també descobrirem tórtores turques i, potser, alguna garsa. Apart de pardal comú, amb una mica de sort, veurem verdums i cardines i als pins cercarem mallerengues blaves i bruels. A l’estiu, els falciots negres ens alegren amb els seus vols acrobàtics i rapidíssims. A l’hivern podem descobrir algun pinsà comú, alguna cuereta blanca i algun mosquiter comú. Si mirem cap al mar, els gavians argentats són omnipresents i, a l’hivern, no és rar veure pescar algun corb marí o el vol lleuger d’un xatrac de bec llarg o d’alguna gavina
riallera.

Més avall us proposo alguns indrets propers o alguns recorreguts on es poden fer bones observacions. Només es tracta d’això, de simples propostes. De llocs bons n’hi ha molts més. Espero que la vostra afició els vagi descobrint poc a poc.

El Parc dels Estanys. Està a Platja d’Aro, al costat del Ridaura, entre la carretera vella de Sant Feliu i el càmping Valldaro. Hi ha uns observatoris i un itinerari que els uneix. Sens dubte és el millor lloc, amb diferència, per a observar ocells d’aiguamoll.

La Bassa del Dofí. Està a Castell d’Aro, davant la depuradora, al costat del Parc de Bombers. Hi ha un observatori especialment construït per a fer més còmoda l’observació dels ocells que allí es concentren. Pels seus voltants hi ha camps de conreu i horts, on s’hi pot observar força espècies.

El camí de ronda de S’Agaró. Millor anar-hi de bon matí ja que es tracta d’un indret força concorregut. Tornant pels carrers de l’urbanització també es veu molta cosa. La varietat és assegurada, ja que s’hi observa tota mena d’ocell de costa i boscà. De fet. tots els trams del camí de ronda que voreja la nostra costa constitueixen una excel·lent font de bones oportunitats d’observacions.

A l’abocador d’escombraries de Solius es fan, sovint, observacions interessants. Les muntanyes del seu entorn ofereixen un munt de possibilitats i amaguen més d’un racó insospitat.

Hi ha un llibre molt útil, encara que una mica antic, que ens orientarà força sobre on anar a fer bones observacions arreu del territori català. Es tracta de On observar ocells a Catalunya escrit per J. del Hoyo, J. Sargatal i altres i editat el 1989 per Lynx.