Aquí es relaciona les noves espècies que s’han anat trobant a la Vall, després de la publicació del llibre Els ocells de la vall del Ridaura. I al final podeu trobar les observacions d’ocells no identificats que s’han anat produint:
| Gavià? (Larus sp.) | Gavià argentat (Larus michahellis) amb muda suspesa |
NOVES ESPÈCIES A LA VALL DEL RIDAURA
(0′). Calàbria petita (Gavia stellata)
Grandària: Una mica més gran que un ànec collverd.
Estatus: Poc estudiat. Podria tractar-se d’un migrador i hivernant rar.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació el 14/01/06 d’un exemplar front
la bocana del Port de Sant Feliu de Guíxols, sense registre fotogràfic.
Principals trets distintius: En plomatge hivernal és similar al de les altres
calàbries de les que es diferencia per la seva mida més petita, el cap de front més pla amb el bec molt més prim i tirat cap amunt. Els costats del coll tenen una gran extensió de blanc i, posada a l’aigua, no té la taca blanca que presenta la calàbria agulla (Gavia arctica).
Notes diverses: Aquesta calàbria té el curiós costum de fer anar el cap cap a un
costat i cap a l’altre, la qual cosa ajuda a identificar-la ja que les altres calàbries només
fan això de manera esporàdica.
Calàbria petita (Gavia stellata)
(6′). Baldriga capnegra (Puffinus gravis)
Grandària: Semblant a la baldriga cendrosa.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: : Un exemplar a unes dues milles front Sant Feliu de Guíxols, el 29/04/23.
Principals trets distintius: Baldriga que es caracteritza pel color gris fosc de les parts dorsals, interrumput per un collaret blanc i per les suprecobertores caudals, també blanques. Bec prim i fosc.
Notes diverses: Espècie que nidifica a les illes de l’Atlàntic Sud i hiverna a les costes canadenques.
Baldriga capnegra (Puffinus gravis). Foto: Mireia Velasco Serrano.
(5′). Baldriga cendrosa atlàntica (Calonectris borealis)
Grandària: Lleugerament més gran que la baldriga cendrosa.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: : dos exemplars enfront Platja d’Aro, el 12/07/24.
Principals trets distintius: Baldriga que es diferencia de la seva parenta, la baldriga cendrosa, principalment per no tenir llengues clares a les primàries per sota, sinó que són totalment negres. A aquest tret se li suma la presència d’una única taca fosca a la infracobertora primària més externa en diomedea i una o dues taques fosques a les dues més externes
Notes diverses: Espècie que nidifica principalment als arxipèlags macaronèsics de les Açores, Madeira, Illes Salvatges i Canàries, amb colònies més petites en altres illes de la costa atlàntica europea. Un cop finalitzat el període reproductor, l’espècie es desplaça fins a l’extrem sud de l’Àfrica, tot arribant a l’Índic per a aprofitar la riquesa del corrent de les Agulles, que arriba fins Moçambic. Tanmateix, part de la població prefereix l’altra banda de l’Atlàntic i la costa brasilera
també representa un lloc d’hivernada important.
Baldriga cendrosa atlàntica (Calonectris borealis). Foto: Miguel Ángel Fuentes Rosúa.
(6′). Baldriga grisa (Puffinus griseus)
Grandària: Semblant a la baldriga cendrosa.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: : dos exemplars enfront Sant Feliu de Guíxols, el 12/11/23.
Principals trets distintius: Baldriga que es caracteritza pel color gris fosc uniforme que, de lluny, sembla negra. Té clapes blanques a l’interior de les ales. Bec prim i fosc.
Notes diverses: Espècie que nidifica a les illes de l’hemisferi Sud i a la tardor visita l’Atlàntic Est, fin a Islàndia i el Mar del Nord. Rara al Mediterrani, fins a Malta.
Baldriga grisa (Puffinus griseus). Foto: Rosa Matesanz Torrent.
(8′). Ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus)
Grandària: Com un pardal comú.
Estatus: Probablement es tracti d’un ocell de presència regular i escassa durant tot l’any.
Quan i on se l’ha observat: : Diverses observacions, especialment al mes d’abril.
Principals trets distintius: Ocell totalment negre amb el carpó blanc i unes fines franges diagnòstiques, també blanques, al
dessota de les ales. A diferència d’altres espècies semlants, té la cua quadrada i no en forma de forca.
Notes diverses: Aquests petits ocells marins fan vida a alta mar i per això és difícil observar-los des de la costa.
Sovint, les llevantades els acosten i d’aquí el seu nom, ja que sembla que acompanyin les tempestes.
Ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus)
(11′). Bitó comú (Botaurus stellaris)
Grandària: Més petit que una cigonya.
Estatus: Divagant molt rar.
Quan i on se l’ha observat: : Un exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, el 24/04/2011, sense registre fotogràfic.
Principals trets distintius: Ardèid de tons ocres, profusament pigallat de negre.
Notes diverses: La seva veu profunda, que el mascle sol emetre de nit, ha donat peu a la Llegenda del Bruel de l’estany de Castelló d’Empúries, zona on hi nidifica.
Bitó comú (Botaurus stellaris)
(15′). Martinet dels esculls (Egretta gularis)
Grandària: Més petit que una cigonya.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: : Un exemplar al Parc dels Estanys, el 31/05/22; l’endemà és a la desembocadura del Ridaura. Roman a la Vall fins el 24/08/22.
Principals trets distintius: Ardèid de color gris fosc blavós, amb la gola blanca.
Notes diverses: : la seva àrea de distribució s’estén per les costes tropicals atlàntiques africanes (des del golf de Guinea a Mauritània), les costes del mar Roig i les costes africanes i asiàtiques de l’oceà índic, fins al sud-est de l’Índia.
Martinet dels esculls (Egretta gularis)
(16′). Agró blanc (Casmerodius albus)
Grandària: Com una cigonya.
Estatus: Ha passat de ser un divagant molt rar a un migrador regular però escàs.
Quan i on se l’ha observat: Des de la primera obaervació, d’un exemplar vist per Joaquim Vilagran el 20/10/05 prop dels camps de Can Barella, al pla de Panedes, i la segona feta el 22/10/05, per Sergi Castillo i Marta Darnés que observen tres exemplars, passat el restaurant de Panedes direcció Romanyà (Missatge 4085 de Joan Ventura Linares al fòrum Naturmania d’Internet i Enric Capalleres, com. pers.), les observacions s’han anat succeint de manera regular en ambdós passos migratoris.
Principals trets distintius: Ocell gran, totalment blanc. Bec llarg i groc a l’hivern i potes totalment negres, sense peus grocs com el martinet blanc (Egretta garzetta).
Notes diverses: Aquesta espècie, que era molt rara a Catalunya fa uns anys, està en expansió i s’està convertint en una au cada vegada més comuna arreu del país.
Agró blanc (Egretta alba). Foto: Joaquim Vilagran.
(18′). Cigonya negra (Ciconia nigra)
Grandària: Com una cigonya blanca.
Estatus: Poc estdiat, es podria tractar d’un migrant molt irregular i escàs.
Quan i on se l’ha observat: : tres exemplars en vol sobre Platja d’Aro, el 12/08/2011 i un en vol amb direcció Sud sobre el Parc dels Estanys, el 13/02/12. Els dies 15 i 16/02/19, un exemplar prop de la bassa del Dofí. El 27/04/19 un exemplar sobre can Provençal, a Santa Cristina d’Aro. El 13/09/22, un exemplar sobre el Parc dels Estanys.
Principals trets distintius: Cigonya de plomatge negre a excepció de la part inferior del cos.
Notes diverses: Aquesta és una espècie molt més escassa que la seva parenta blanca.
Cria al Nord-est d’Europa i al quadrant sudoccidental del la Península Ibèrica.
Cigonya negra (Ciconia nigra). Foto: Albert González.
(19′). Capó reial (Plegadis falcinellus)
Grandària: Com un gavià argentat, però molt més esvelt, amb bec, coll i potes llargs.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Diverses observacions: la primera la d’un exemplar a la desembocadura del Ridaura, el 22/05/13. També s’ha observat al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i a la bassa del Dofí.
Principals trets distintius: Ocell camallarg i esvelt, d’aparença molt fosca que, de lluny, sembla negre. És marró amb el dors i les parts superiors de les ales quasi negres, amb reflexos irisats verds i violats. De sobre i sota l’ull li neixen sengles fines línies blanques que van a resseguir la part superior i a la part inferior de la base del bec, respectivament. Aquest és llarg, prim, corbat cap avall, de color bru. Les potes són relativament llargues i brunes.
Notes diverses: La colònia de cria més popera d’aquesta espècie està al delta de l’Ebre. En tot cas, el capó reial és un ocell al que agrada viatjar i, que fora de l’estació reproductora es pot observar força lluny de les zones de cria.
Capó reial (Plegadis falcinellus). Foto Rosa Matesanz Torrent.
(19”). Becplaner (Platalea leucorodia)
Grandària: Més petit que una cigonya.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Sis observacions: sengles adults al Parc dels Estanysde Platja d’Aro, el 28/03/13 i el 19/04/17. Dos individus migrant sobre el mar el 05/05/20, quatre adults reposant al Parc dels Estanys el 28/04/21 i un del 26 al 28/08/22.
Principals trets distintius: Ocell camallarg i esvelt. Et tret que el caracteritza és el seu bec, llarg, recte i aplanat, amb la punta ampla, com una espàtula.
El plomatge és blanc amb un collar daurat difús en plomatge nupcial. Llueix un plomall al cap, pentinat cap enrere.
Notes diverses: Cerca el menjar caminant poc a poc mentre belluga el cap tot descrivint semicercles amb el bec una mica obert i mig submergit a l’aigua.
Si la sensible punta del bec toca alguna presa, es tanca en un dels moviments més ràpids del món animal.
Becplaner (Platalea leucorodia).
(22′). Ànec canyella (Tadorna ferruginea)
Grandària: Més gros que un ànec collverd i més petit que una oca vulgar.
Estatus: Ocell que cria des de Grècia cap a Mongòlia i manté una població al Marroc.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un exemplar al Parc dels Estanys, del 08 al 17/08/09.
Principals trets distintius: Ànec alt, semblant a una oca, de potes i bec gris fosc. El plomatge és de tons marrons clars amb cap més pàl·lid i plomes de vol i carpó negres, amb reflexos verds. També destaca el blanc de les cobertores alars.
Notes diverses: Per l’època de l’any en que s’ha produït l’observació, el plomatge immaculat, l’absència de marques i el comportament relativament reservat, probablement sigui una au d’origen salvatge.
Ànec canyella (Tadorna ferruginea)
(23′). Ànec mandarí (Aix galericulata)
Grandària: Una mica més petit que un ànec collverd.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant molt rar. Aquest és un ànec originari de la Xina. Hi ha poblacions estables a diversos països europeus d’entre la que destaca els 7.000 exemplars estimats al Regne Unit el 1993.
Quan i on se l’ha observat: Del 25 al 27/12/00 es veuen dos mascles i una femella a la bassa del Dofí. Del 31/12/03 al 01/01/04 n’apareix una femella al mateix lloc. Ambdues citacions estan homologades pel Comité de Rarezas de la SEO, amb els números 2.632 i 3.314, respectivament. Del 19/12/21 a l’01/01/22, un mascle al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i també a aquest indret, un mascle el 07/11/22.
Principals trets distintius: El mascle és un ànec de disseny impossible. De colors llampants, destaca sobre tot les terciàries en forma de veles taronja. La femella és discreta, de color gris cendra amb un anell ocular blanc que es perllonga delicadament cap enrere amb una línia ocular, com si anés maquillada.
Notes diverses: Aquest ànec cria en forats d’arbres i no desaprofita l’oportunitat de fer-ho en caixes-niu artificials quan els forats naturals són escassos.
Ànec mandarí (Aix galericulata)
(30′). Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris)
Grandària: Més petit que un ànec collverd.
Estatus: Ocell accidental.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, l’11/10/20.
Principals trets distintius: Ànec inconfusible, d’aparença bruna. Ambdós sexes són similars. Té el cap i el coll de color beix finament llistats de fosc amb sengles vistents taques marró fosc que els envolten els ulls i es perllonguen i corben cap enrere fins a morir al clatell. Les parts dorsals són marrons profusament esquitxades de taques blanquinoses. Les parts ventrals tenen el mateix disseny però amb les taques més juntes, fet que els dóna l’aparença de ser més clares. Bec, ulls i potes foscos.
Notes diverses: Marmaronetta és un terme compost pel grec marmaros, que significa marbre i netta, ànec. Així, tant el nom genèric com el català i el d’altres idiomes fan referència a l’aspecte del plomatge de l’ocell que pot recordar el dibuix del marbre.
El vocable angustirostris està format pels termes llatins angustus i rostrum que signifiquen prim, estret i rostre o bec, respectivament. Fa referència al prim bec d’aquest ocell si se’l compara amb el d’altres de la mateixa família.
Xarxet marbrenc (>Marmaronetta angustirostris). Foto: Rosa Matesanz Torrent
(30′). Xibec (Netta rufina)
Grandària: Com un un ànec collverd.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Cinc observacions segures d’una parella al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, el 22/03/12 i un mascle del 20 al 25/05/12 i el 02/06/12; del 03 al 22/08/13, dos joves a la desembocadura del Ridaura, un mascle adult al Parc dels Estanys el 14/03/15. L’01/04/22, una parella al Parc dels Estanys de Platja d’Aro. Abans d’aquesta, hi havia una observació no segura d’una femella a la bassa del Dofí, el 24/08/90.
Principals trets distintius: El mascle té el cap de color taroja amb bec vermell. Pit i popa negres, flancs blancs i dors marró.
La femella és tota marró amb galtes blanquinoses i bec gris.
Notes diverses: Es tracta d’un ànec molt abundant i concentrat al delte de l’Ebre i d’un reproductor irregular als estanys del Rosselló i a l’estany d’Ivars-Vila-sana..
Xibec (Netta rufina). Foto Jaume Ramot García.
(31′). Morell xocolater (Aythya nyroca)
Grandària: Una mica més petit que un ànec collverd.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dues úniques observacions de sengles mascles al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, el 03/04/17 i el 05/07/17.
Principals trets distintius: El mascle té el dors de color de xocolata negra i cap i els flancs una mica més clars. Destaca l’ull blanc. El bec és gris clar amb l’ungla de la punta, negra. La popa és negra amb infracobertores caudals blanques. El ventre també és blanc. La femella és més discreta, de colors més apagats i ull fosc.
Notes diverses: Nyroca és una paraula polonesa i russa que significa cabussador (de nurek, cabussada i nurkowac, cabussador). En tot cas, aquest nom podria escaure bé a moltes altres espècies d’ocells cabussadors.
Morell xocolater (Aythya nyroca).
(31”). Morell de plomall (Aythya fuligula)
Grandària: Una mica més petit que un ànec collverd.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un mascle jove al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, del 08 al 21/02/12.
Principals trets distintius: El mascle és negre amb els costats i les parts inferiors blanc pur i amb unes plomes llargues sobre el cap que es perllonguen cap enrere.
Els ulls grocs i el bec blau clar contrasten fortament aamb el negre irisat del cap.
Com a la resta dels ànecs, la femella és molt més discreta, bruna i quasi sense plomall.
Notes diverses: Es tracta d’un ànec que s’alimenta a base de petits animalons que captura cabussant-se.
Morell de plomall (Aythya fuligula). Foto Rosa Matesanz Torrent.
(31”’). Ànec negre (Melanitta nigra)
Grandària: Una mica més petit que un ànec collverd.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dues úniques observacions d’una femella a una milla mar endins front el Port d’Aro, l’octubre de 1998; observació feta des d’una embarcació. La segona, quatre exemplars, en vol costa avall, front S’Agaró, el 26/12/19. Cap d’aquestes observacions amb registre gràfic.
Principals trets distintius: El mascle és totalment negre; la femella és bruna amb galta i part anterior del coll clars, disseny que recorda el de la femella de xibec.
Notes diverses: Ànec marí, que cria al Nord d’Europa; uns pocs exemplars hivernen al Mediterrani. S’alimenta a base de mol·luscs que captura cabussant-se.
Ànec negre (Melanitta nigra). Foto: Fran Trabalon Carricondo
(34′). Esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus)
Grandària: Com un colom roquer robust.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Quatre observacions una d’un exemplar prop de can Barella, a Panedes, Llagostera, el 21/05/18 i les altres tres d’un adult, del 08 al 10/11/20, un jove de l’11 al 12/11/20 i un individu del 31/03 al 03/04/22 prop de Llagostera Residencial, a Panedes.
Principals trets distintius: rapinyaire cabut d’aparença general gris blanquinosa. Els adults tenen el pili i el clatell de color gris blavós clar, que s’enfosqueix una mica a les parts dorsals. Hi destaquen sengles grans i característiques taques de color blau gris molt fosc que van de cada espatlla a mitja ala. Els ulls, que estan enfonsats al cap, són grans, amb els iris d’un bonic color robí
Notes diverses: malgrat el seus nom i aparença no és ni un esparver ni un falcó.
Esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus).
(36′). Aufrany (Neophron percnopterus)
Grandària: Amb les ales esteses és una mica més petit que una cigonya.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant accidental.
Quan i on se l’ha observat: El 05/09/11 un exemplar juvenil volant per sobre la desembocadura del Ridaura, a Platja d’Aro.
Principals trets distintius: La silueta en vol és típica, amb ales llargues i cua curta i en forma de cunya. Adult blanc amb les plomes alars de vol, negres. Els joves són, bàsicament, foscos.
Notes diverses: Aquest petit voltor és migrador, passant els hiverns a l’Àfrica. Menja tota mena de petites carronyes, peixos inclosos.
Aufrany (Neophron percnopterus). Foto: Rosa Matesanz Torrent
(36”). Voltor comú (Gyps fulvus)
Grandària: Amb les ales esteses és força més gran que una cigonya, ja que pot arribar a una envergadura de 280 cm.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant rar.
Quan i on se l’ha observat: Al 1969 un exemplar fou trobat pels germans Diego i Manuel Carmona entre Romanyà i Mas Nou. Un exemplar va ser observat el migdia del 24/10/99 volant baix per sobre el Mas Pla de Solius, en direcció Nord. Aquell dia feia un fort vent de component Oest i, per aquells entorns, hi havia cinc o sis xoriguers (Falco tinnunculus) sedimentats. El 03/11/01, dia assolellat i sense vent, un individu solitari creua el bell mig de la vall en direcció Nordest. El 28/04/05, Marc Franch Quintana observa cinc exemplars que sobrevolant en cercle des de puig d’Arques, per sobre l’Aldric, prenen direcció Cadiretes (comunicació 3523 al fòrum d’Internet, Naturmania).
Del 20/11/05 a l’01/01/06, s’observa un exemplar anellat a l’abocador de Solius. El 02/06/09, Lluís Zamora observa un exemplar en vol baix i direcció nordoest sobre la C-31 a l’alçada del km 312 al terme de Santa Cristina d’Aro. El personal de l’abocador de Solius hi observa un exemplar del 06 al 24/01/10. El 28/10/12, s’observa un exemplar al Cim d’Aro…
Principals trets distintius: Gran, molt gran, de color marró clar. Ales llargues i cua curta, totes de silueta quadrada. Cap clar.
Notes diverses: Malgrat l’estesa creença popular, l’olfacte d’aquest ocell no és més desenvolupat que el de qualsevol altre. Localitza el menjar amb la vista (aquesta sí, prodigiosa), mercès a un comportament social cooperatiu que permet a un grup explorar una àrea de terreny molt àmplia, repartint-se el sectors a prospectar.
Voltor comú (Gyps fulvus)
(36”’). Voltor negre (Aegypius monachus)
Grandària: Amb les ales esteses és força més gran que una cigonya, ja que pot arribar a una envergadura de 295 cm.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant accidental.
Quan i on se l’ha observat: una única observació a Castell-Platja d’Aro, el 08/04/19, d’una femella de segon any, nascuda a Boumort (Lleida), anellada i equipada amb geolocalitzador.
Principals trets distintius: Gran, molt gran, de color marró fosc uniforme. Ales llargues, amples i rectangulars i cua més aviat arrodonida. Cap clar, amb clatell plomat.
Notes diverses: Aquesta espècie s’havia extingit a Catalunya i s’ha reintroduït gràcies a un programa portat a terme al Pirineu lleidatà, a Boumort i Alinyà.
Voltor negre (Aegypius monachus). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
(40′). Astor (Accipiter gentilis)
Grandària: Com un gavià argentat.
Estatus: Nidificant més aviat escàs. De fet és citat al massís de Cadiretes, a la pàgina d’Internet de la Diputació de Girona i s’ha trobat diversos nius.
Quan i on se l’ha observat: La primavera de 1997, em va semblar veure’n prop de l’abocador d’escombraries de Solius i als Carcaixells. Els encontres foren brevíssims i la identificació deficient. La primera dada segura, fou la d’una femella jove que quedà ferida en atacar un galliner d’una masia de la vora esquerra de la carretera de Pedralta, a Bujonis, el 29/10/03. De llavors ençà, les observacions s’han anat succeïnt, tant al centre de la vall com a l’abocador de Solius, on no és estrany observar com depreden sobre gavià argentat.
Principals trets distintius: Les femelles són més grans i robustes que els mascles. Té les ales arrodonides i la cua llarga. Les parts dorsals són de color gris pissarra i blanques barrades de gris, les ventrals. Marcada cella blanca.
Notes diverses: El rapinyaire forestal per excel·lència. Maniobra amb molta habilitat i rapidesa dins el bosc, aprofitant la multitud obstacles per amagar-se de la vista de les seves preses que s’adonen de la seva presència quan ja és massa tard.
Astor (Accipiter gentilis)
(42′). Àguila daurada (Aquila chrysaetos)
Grandària: Amb les ales esteses és força més gran que una cigonya, ja que pot arribar a una envergadura de 225 cm.
Estatus: Divagant hivernal esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Tres observacions d’un adult a l’abocador de Solius, el 08/01/13, un subadult a Castell d’Aro el 24/02/17 i un segon any sobre l’autovia a l’alçada de Santa Cristina d’Aro, el 20/04/24. Cap d’aquestes observacions amb registre gràfic.
Principals trets distintius: Àguila molt gran i poderosa. L’adult és de tons castanys, amb les cobertores alars i les plomes dela nuca de color més clar. Els joves són més foscos, tenen les bases de les plomes de vol blanques i les puntes negres. Així es forma una franja alar blanca a les ales i una taca blanca a la cua. Com que triguen diversos anys en assolir el plomatge dels adults, els immadurs presenten dissenys intermitjos.
Notes diverses: Aquesta au ha estat, de sempre, símbol de poder i figura a no pocs escuts.
Àguila daurada (Aquila chrysaetos). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
* Els pandiònids
Família amb un únic representant a tot el món: l’àguila pescadora (Pandion haliaetus). Espècie especialment adaptada a la captura de peixos, té els peus rugosos armats d’urpes llargues i corbades. Als anys 60, a la costa empordanesa va criar la darrera parella de Catalunya.
(44′). Àguila pescadora (Pandion haliaetus)
Grandària: Bastant més gran que un gavià argentat.
Estatus: Poc estudiat. Quasi segur que es tracti, almenys, d’un migrador regular, encara que escàs.
Quan i on se l’ha observat: El 03/10/04, durant la realització d’una jornada del projecte PERNIS, s’observa com un exemplar sobrevola la vall en el seu viatge migratori cap al sud. El 12/10/21 s’observa un exemplar en vol sobre el Parc dels Estanys de Platja d’Aro i el 03/04/24, un individu en vol, costa amunt, enfront el Port d’Aro.
Principals trets distintius: Rapinyaire inconfusible per les seves parts inferiors clares i el disseny del cap, que és blanc amb una franja fosca que va de l’ull a l’espatlla.
Notes diverses: Aquesta àguila, capaç de quedar-se suspesa a l’aire fent l’aleta, caça peixos que captura llençant-se sobre ells amb les urpes per davant.
Àguila pescadora (Pandion haliaetus)
(44”). Xoriguer petit (Falco naumanni)
Grandària: És una falcó de la mida d’un colom roquer.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant accidental.
Quan i on se l’ha observat: sis observacions a Panedes, Llagostera, el 22/04/19, de dues femelles que acompanyaven una altra de falcó cama-roig Falco vespertinus, durant un episodi ventós, un mascle el 04/05/19, el 22/04/20, el 04/05/21, una femella, el 19/03/22 dos individus i tres el 01/04/22.
Principals trets distintius: el mascle adult té el cap, les grans cobertores i la cua (amb una ampla franja terminal negra) grisos i la gola clara. No té bigotera fosca. La femella és molt semblant a la del xoriguer comú Falco tinnunculus però té les galtes més clares i la bigotera només insinuada.
Notes diverses: Aquesta espècie s’havia extingit com a nidificadora a Catalunya i a l’any 1987, l’espècie ja no hi criava. De tota manera, es va aconseguir tornar a establir una població viable amb la reintroducció d’exemplars mitjançant tècniques de hacking, el condicionament de moltes teulades de masos abandonats, la col·locació de nius artificials i el seguiment de les colònies.
Xoriguer petit (Falco naumanni). Foto: Rosa Matesanz Torrent.
(46′). Esmerla (Falco columbarius)
Grandària: Una mica més gran que una merla.
Estatus: Migrador i hivernant esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una observació d’un exemplar el 25/12/16 prop de can Barella, a Panedes, Llagostera i una altra, també a Panedes, el 17/11/21.
Principals trets distintius: Falcó petit i compacte. Els adults presenten plomatges diferents: el mascle és blau pissarrós per sobre i de color rovellat per sota;
la femella té el dors bru i les parts ventrals clares.
Notes diverses: El nom esmerla, com esmirla o esmirle, tenen el seu origen al terme germànic smerl, que és el nom d’aquesta espècie en aquesta llengua. També se’l coneix com petit falcó, falcó blau, esparver.
Esmerla (Falco columbarius)
(47′). Falcó de la reina (Falco eleonorae)
Grandària: Una mica més gran que un colom roquer.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Sis observacions: una, mar endins el setembre de 2004 front Sant Feliu de Guíxols; sengles exemplars a la desembocadura del Ridaura, l’11/09/10 i el 15/09/12,
una altra des de la platja de Canyet, el 22/08/11, un exemplar el 30/09/15 prop del puig de les Bateries de Sant Feliu de Guíxols i un altre al Parc dels Estanys el 05/08/16…
Principals trets distintius: Falcó estilitzat, de cua llarga i ales primes i punxegudes.
Els exemplars de fase fosca són de color bru fosc, quasi negre; els de fase clara són semblants al falcó mostatxut.
Notes diverses: El naturalista italià Giuseppe Gené va posar nom a aqueat falcó en honor a Eleonora d’Arborea. Aquesta princesa sarda, nascuda a Catalunya entre 1340 i 1350, fou l’heroïna de l’independència de Sardenya, illa on cria aquest falcó. Durant el seu regnat promulgà un conjunt de lleis, la Carta de Logu, que restà vigent fins 1861. Entre moltes altres normatives, va protegir aquest rapinyaires, prohibint-ne la captura i l’expoli dels nius.
Falcó de la reina (Falco eleonorae)
(47′). Rasclet (Porzana pusilla)
Grandària: Més petit que una guatlla.
Estatus: Sembla que es tracta d’un migrant rar.
Quan i on se l’ha observat: Sengles exemplars a la desembocadura del Ridaura, el 02/04/11 i del 28/04/13 a l’01/05/13.
Principals trets distintius: Bec curt i verdós, sense vermell a la base. Flancs densament barrats.
Notes diverses: Donat que migra durant la nit i que és de costums molt reservades, aquest ocell pot passar fàcilment desapercebut i ser més comú del que en realitat pensem.
Rasclet (Porzana pusilla)
(56′). Polla blava (Porphyrio porphyrio)
Grandària: Una mica més petit que un ànec collverd.
Estatus: A la vall es tracta d’un divagant molt rar que esperem es torni més habitual ja que hi ha poblacions ben establertes als Aiguamolls de l’Alt Empordà i al Delta de l’Ebre. De fet aquests darrers anys s’han anat produint avistaments regulars a les basses del Ter Vell, a l’Estartit, molt a prop de la vall.
Quan i on se l’ha observat: El 05/10/01, un exemplar apareix ferit, presumiblement al xocar amb un cable elèctric, al càmping Riembau de Platja d’Aro i, després de recuperar-lo, s’allibera el 21/10/01 al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Del 17 al 19/06/12 un exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro; el 18/07/12 un exemplar al mateix indret i, almenys, del 08/08/12 al 07/10/12 un exemplar a la desembocadura del Ridaura;
aquestes tres darreres observacions podrien corespondre a un mateix individu. Del 08/ a l’11/08/20, un individu al Parc dels Estanys de Platja d’Aro.
Principals trets distintius: Ocell blau marí amb la part posterior de la cua blanca i potes, ulls, bec i front vermells.
Notes diverses: Antigament, sembla que a aquest ocell se’l coneixia popularment com gall de mar o gall marí.
Polla blava (Porphyrio porphyrio)
* Els otítids
Família d’ocells lligats a espais oberts com planes cerealístes i ambients esteparis. A la península ibèrica només contem amb dos representants, el pioc salvatge (Otis tarda) i el sisó (Tetrax tetrax).
(57′). Pioc salvatge (Otis tarda)
Grandària: Au molt gran, com una cigonya extremadament robusta, amb marcat dimorfisme sexual. Una femella
pot pesar uns 3 Kg, mentre els mascles més grans poden atényer els 18 Kg.
Estatus: A casa nostra, sens dubte, es tracta d’un ocell d’aparició accidental.
Quan i on se l’ha observat: : Una única observació d’un exemplarl al final de la temporada de cacera, d’un any indeterminat de finals dels setanta, començament dels vuitanta, prop del puig de les Bateries de Sant Feliu de Guíxols. Un caçador en va matar un exemplar. Sembla ser que va necessitar diversos trets per abatre’l, ja que amb els primers, l’ocell ferit intentava tornar emprendre el vol. La persona que se’l va menjar l’identifica, sens dubte, com un ocell pertanyent al grup dels otítids i diu que
era més gran que un ànec mut i més petit que una oca domèstica. Un ànec mut pesa, pel cap baix, entre 2 Kg (femella) i 3.5 Kg (mascle). Això descarta que es pogués tractar d’un sisó (Tetrax tetrax), ocell que no arriba a 1 Kg de pes viu amb el qual podria confondre’s. Aquesta citació no ha estat homologada pel CAC ja que es tractaria d’una primera citació per a Catalunya i, en aquest cas, és necessària, segons els Criteris d’Homologació del CAC, l’observació independent de dues persones o bé una fotografia.
Principals trets distintius: Au estepària molt gran i robusta, amb cap i coll gris, parts superiors daurades, densament barrades
de negre; parts inferiors blanques. Ales amb plomes de vol negres contrastant amb el blanc de la resta de l’ala.
Notes diverses: Els voluminosos mascles estan al límit de pes entre les aus que poden volar. Un pes superior, requeriria
tanta superfície d’ales i un volum tan gran de musculatura per moure-les que faria el disseny impossible.
Pioc salvatge (Otis tarda)
(60′). Bec d’alena (Recurvirostra avosetta)
Grandària: Com un tudó estilitzat.
Estatus: No estudiat, es podria tractar d’un migrant regular però escàs.
Quan i on se l’ha observat: Des que es va fer la primera observació d’un estol de sis exemplars en vol, costa amunt, front la desembocadura del Ridaura, el 17/02/13, diverses observacions a la desembocadura del Ridaura, la platja Gran de Platja d’Aro i al Parc dels Estanys de Platja d’Aro.
Principals trets distintius: Ocell camallarg, elegant, d’aparença blanca. En realitat, és blanc i negre.
Sobre un fons blanc pur li contrasta el negre del cap i el clatell, el de dues bandes escapulars, una a cada costat del dors i de sengles bandes formades per les cobertores secundàries.
En vol s’aprecia que també són negres les primàries més externes. La principal característica però, és el bec llarg, prim i corbat enlaire.
Notes diverses: Una alena és una mena de punxó, sovint amb la punta lleugerament torçada i molt fina, emprat pels sabaters i basters per a fer forats..
Bec d’alena (Recurvirostra avosetta). Foto: Rosa Matesanz Torrent.
(61′). Perdiu de mar (Glareola pratincola)
Grandària: Com una merla.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dues úniques observacions de sengles exemplars al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, l’11/04/12 i del 26/04/19 al 01/05/19.
Principals trets distintius: Limícola que, per la forma, recorda a fumarells i xatracs. Cap, dors i pit de color terrós.
Bec curt i vermell. A la gola llueix un pitet clar bordejat de negre.
Notes diverses: Es tracta d’un ocell d’alimentació aèria que, a Catalunya, només cria regularment al delta de l’Ebre, on hi ha de 75 a 80 parelles
i de manera irregular i escassa al delta del Llobregat.
Perdiu de mar (Glareola pratincola). Foto: Jaume Ramot García.
(64′). Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
Grandària: Una mica més petit que un tudó.
Estatus: Sembla que podria tractar-se d’un hivernant escàs i regular al pla de Panedes.
Quan i on se l’ha observat: : La primera observació segura es produí el 25/12/01, a un camp d’userda de Castell d’Aro, Josep Ma Bas Lay veu el que probablement en fos una, barrejada amb fredelugues (Vanellus vanellus). De llavors ençà, diverses observacions al pla de Panedes i una de curiosa, del 24/11/07 al 02/12/07, s’observa un exemplar a l’abocador de Solius.
Principals trets distintius: Aquest ocell és de la faiçó d’un gran corriol. Té les parts superiors de color marró daurat i, mentre que a l’hivern, les inferiors són clares, a l’estiu, cara i ventre se li tornen d’un color negre intens.
Notes diverses: Au típica d’espais oberts i plans, de caràcter gregari, sovint la trobarem associada a fredelugues (Vanellus vanellus).
Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
(64”). Pigre gris (Pluvialis squatarola)
Grandària: Una mica més petit que un tudó.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: : Una observació, del 18 al 20/04/14, al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i tres, del 23 al 25/09/16, el 10/05/22 i del 03 al09/10/22 d’individus solitaris, a la desembocadura del Ridaura.
Principals trets distintius: Sembla un gran corriol. Té les parts superiors de color gris, escacat i mentre que a l’hivern, les inferiors són clares, a l’estiu, cara i ventre se li tornen d’un color negre intens.
Les aixelles negres són diagnòstiques en tots els plomatges. A diferència de la daurada grossa, té el carpó clar.
Notes diverses: A casa nostra, la majoria d’observacions d’aquesta espècie es produeixen a la costa, arran d’aigua, a platges sorrenques. D’aquí la raresa de l’observació de la vall. Cria a la tundra àrtica.
Pigre gris (Pluvialis squatarola). Foto: Miquel Pedrol García.
(65′). Territ gros (Calidris canutus)
Grandària: Com una merla.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Els dies 07, 09 i 10/09/12, un exemplar juvenil al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i el 08/09/09 a la desembocadura del Ridaura. Una altra observació a la desembocadura del Ridaura, d’un exemplar del 20 al 22/05/19. També un juvenil, el 17/09/22, a la desembocadura de la riera del Portalet, a Sant Feliu de Guíxols
Principals trets distintius: Territ robust, de potes verdoses i bec curt i recte. A l’hivern, el plomatge és de tons molt clars, quasi blanc a les parts inferiors. En vol, destaca una fina franja alar blanca i el carpó gris.
Els joves són menys grisos que els adults i tenen el pit el coll i el cap, amb una marcada cella clara, de color ocre. L’adult nupcial llueix un bonic color vemell teula a la cara el coll el pit i en ventre.
Notes diverses: Aquest territ cria a Noruega i Islàndia i, a Catalunya, malgrat que és regular com hivernant, és relativament escàs.
Territ gros (Calidris canutus)
(65”). Territ tresdits (Calidris alba)
Grandària: Com un tord.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Diverses observacions d’exemplars solitaris a la desembocadura del Ridaura, el 24/04/10, els dies 21 i 22/04/12, el 28/04/12 i el 05/09/12 del 08 a l’11/05/14, una al mateix indret de cinc exemplars, els dies 24 i 25/05/12. El 02/05/14, un exemplar a la desembocadura del Ridaura i dos a la platja Gran; l’endemà resten dos exemplars a la desembocadura. El 16/09/16, un exemplar juvenil a la desembocadura del Ridaura. El 14/05/18, un exemplar a la desembocadura del Ridaura. Els dies 05 i 06/05/19, un exemplar a la desembocadura del Ridaura…
Principals trets distintius: Limícola petit, de potes i bec curts i negres. A l’hivern, el plomatge és de tons molt clars, blanc a les parts inferiors. En vol, destaca la franja alar blanca.
Notes diverses: És típic veure alimentar-se aquesta espècie arran de mar, a les platges sorrenques, corrint amunt i avall al ritme de les ones, sense mullar-se els peus.
Territ tresdits (Calidris alba)
(65”’). Territ de Temminck (Calidris temminckii)
Grandària: Com un pardal.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dues observacions, de sengles exemplars solitaris, una el 22/05/12 a la desembocadura del Ridaura i una altra al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, el 08/09/10.
Principals trets distintius: Limícola petit, de potes i bec curts. A diferència del territ menut (Calidris minuta), té les potes groguenques. A l’hivern, presenta cap, coll i parts dorsals grises i les parts inferiors blanques.
Notes diverses: Aquest petit limícola cria al nord de Noruega, la península de Kola i les costes de Sibèria.
Segueix una ruta migratòria amb direcció S o SE, per la qual cosa no és una espècie gaire freqüent a Catalunya. Coenraad Jacob Temminck va ser un reconegut ornitòleg holandès nascut al segle XVIII. El nom al a aquest territ el posà, en el seu honor, el seu amic J. P. A. Leiser, a primers del segle XIX.
Territ de Temminck (Calidris temminckii)
(74′). Pòlit cantaire (Numenius phaeopus)
Grandària: Més petit que un gavià argentat amb bec, bec i potes molt llargs.
Estatus: Migrant molt irregular i escàs.
Quan i on se l’ha observat: : Un exemplar en migració postnupcial
entre S’Agaró i la Conca, el 06/09/2006. Un altre exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, els dies 09 i 20/08/10. Un exemplar a cala Pedrosa el 22/04/11.
Dos exemplars a la punta d’en Pau, a S’Agaró, el 14/07/15. El 16/04/16, un exemplar a la platja Gran de Platja d’Aro. El 29/04/16 un exemplar a la punta d’en Pau, a S’Agaró…
Principals trets distintius: Com un becut (Numenius arquata)
però més petit. Apart de la grandària, el reclam, totalment diferent, i el disseny ratllat del cap són els trets més diferenciadors d’aquest ocell.
Notes diverses: La forma del bec d’aquesta mena d’ocells orienta força sobre
el seu mètode d’alimentació, enfonsant-lo en terrenys fangosos a la recerca de petits animals. A casa nostra no troben la mena de terreny necessari per a alimentar-se i d’aquí que hi siguin força rars.
Polit cantaire (Numenius phaeopus)
(81′). Remena-rocs (Arenaria interpres)
Grandària: Com una merla robusta.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una observació d’un exemplar a la platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, el 19/04/17, i una altra de dos exemplars a la desembocadura del Ridaura, del 06 al 15/09/19.
Principals trets distintius: Ocell limícola de complexió cepada i coloració bigarrada. El mascle adult nupcial presenta una bonica combinació de blanc, negre i taronja. Els joves i les femelles tenen una coloració més apagada
Notes diverses: Li agraden especialment les platges de còdols o amb dipòsits arrossegats per les onades, ja que busca invertebrats entre i sota les pedres i altre material. Aquest costum de tombar pedres, conquilles i algues li dóna el nom català i la majoria de noms en els diferents idiomes europeus.
Remena-rocs (Arenaria interpres).
* Els stercoràrids
Aus marines de colors més aviat foscos i relativament grans. Els adults de la majoria d’espècies tenen les rectrius centrals allargades. El plomatge és força variable i apareixen individus de formes clares, fosques i intermèdies, la qual cosa dificulta bastant la seva identificació. Sovint persegueixen altres aus marines, encalçant-les fins que regurgiten el
menjar que duen al pap. Aquest fet, segons Joaquim Maluquer, fou malinterpretat pels antics ja que Stercorarius significa menjadors d’excrements.
(81”). Parasit cuaample (Stercorarius pomarinus)
Grandària: Sensiblement més petit que un gavià argentat (Larus michahellis).
Estatus: Probablement es tracti d’un ocell de presència regular a mar obert, encara que molt escassa, de març a juny.
Quan i on se l’ha observat: Un individu front la punta S’Agaró, el 18/04/20; observació sense registre gràfic.
Principals trets distintius: Ocell de coloració molt variable. Els adults de coloració clara tenen el pili negre, color que els baixa per sota l’ull,
que contrasta amb galtes i coll ataronjats. Parts superiors brunes i inferiors blanques. Els de formes intermedies i fosca són totalment marrons i en ells es destaca més la base blanca de les primàries. Els adults tenen les dues rectrius centrals llargues, acabades en forma de cullera i doblegades 90º.
Notes diverses: Els seus atacs a altres ocells marins per robar-los el menjar es compten entre els més agressius i no és rar que acabin amb la mort de la presa. A les seves àrees de cria, a la tundra del nord de Rússia, nord d’Alaska i nord de Canadà, és molt depenent del lèmming, rosegador que constitueix la part principal de la seva dieta. .
Parasit cuaample (Stercorarius pomarinus). Foto: Ponç Feliu Latorre
(81”’). Parasit cuapunxegut (Stercorarius parasiticus)
Grandària: Sensiblement més petit que un gavià argentat (Larus michahellis).
Estatus: Probablement es tracti d’un ocell de presència regular i escassa durant tot l’any, especialment durant els passos migratoris.
Quan i on se l’ha observat: Un exemplar immatur de fase fosca front la punta de Garbí de Sant Feliu de Guíxols, el 05/05/2007. Al mateix indret, un altre exemplar de fase fosca en vol costa amunt, el 13/04/09. Sengles exemplars front la platja Gran de Platja d’Aro, el 04/03/10 i el 05/05/13. Dos exemplars front el port de Sant Feliu de Guíxols, el 28/03/16 i un altre el 03/09/18.
Principals trets distintius: Ocell de coloració molt variable. Els adults de coloració clara tenen el capell negrós,
que contrasta amb galtes i coll clars. Parts superiors brunes i inferiors blanques. Els de formes intermedies i fosca són totalment marrons i en ells es destaca més la base blanca de les primàries. Els adults tenen les dues rectrius centrals llargues i punxegudes.
Notes diverses: Durant els passos migratoris, aquest paràsit sovint és observat en grups nombrosos en els que s’aplega per a viatjar.
Parasit cuapunxegut (Stercorarius parasiticus)
(81””). Paràsit gros (Stercorarius skua)
Grandària: Com un robust gavià argentat (Larus michahellis).
Estatus: Probablement es tracti d’un migrador i hivernant regular, encara que escàs.
Quan i on se l’ha observat: Diverses observacions, des de la primera des de la punta de Garbí d’un exemplar sobre el mar en vol rasant i decidit en direcció sud, el 26/03/05; de llavors ençà, s’observen individus solitaris entre finals d’octubre i primers de maig.
Principals trets distintius: Ocell d’aparença robusta i color bru fosc uniforme. En vol, el tret més diferenciador i conspicu és una taca blanca en forma de mitja lluna a la base de les primàries. A diferència de la resta de paràsits, les rectrius centrals d’aquest, només sobresurten lleugerament de la cua.
Notes diverses: L’àrea de cria d’aquest paràsit s’estén per les costes i illes d’Islàndia, nord d’Escòcia i Noruega.
Paràsit gros (Stercorarius skua)
(82′). Gavina de Delaware (Larus delawarensis)
Grandària: Una mica més grossa que un tudó.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: Una observació homologada pel Comité de Rarezas de la SEO, amb el núm.: 3.576 d’un exemplar de primer hivern, a l’aiguabarreig del Ridaura, de l’01 al 07/01/05 que,
posteriorment va ser observat per Josep Manel Arcos a l’aiguabarreig de la riera de Calonge, el 30/01/05. A partir d’aquesta data molts ornitòlegs acudiren a observar aquesta raresa. La darrera observació es va fer el 23/04/05. Els dies 18 i 19/02/12, un primer hivern a l’abocador de Solius.
Principals trets distintius: Com un gavià argentat (Larus michahellis) petit, amb el cap blanc pur i les potes i el bec grocs. Aquest darrer amb una franja subterminal negra Els joves tenen les potes de color de carn i el bec també, però amb la punta negra.
Notes diverses: L’àrea de cria d’aquesta gavina s’estén per Amèrica del nord i només a l’hivern arriba a Amèrica central. Per tant, a casa nostra n’apareixen poquíssims exemplars.
Gavina de Delaware (Larus delawarensis)
(85′). Gavina corsa (Larus audouinii)
Grandària: Una mica més petita que un gavià argentat de pota groga.
Estatus: Sembla que es tracta d’un ocell regular, encara que escàs, durant la dispersió postnupcial i els passos migratoris.
Quan i on se l’ha observat: S’ha observat diversos exemplars entre primers de març i primers de setembre, tant a l’abocador de Solius com a la costa i al Parc dels Estanys de Platja d’Aro.
Principals trets distintius: L’adult és semblant al gavià argenat (Larus michahellis) del que es diferencia, fonamentalment, perquè és més petit i esvelt i té el bec vermell amb la punta groga i una franja negra que separa ambdós colors. Les potes són de color grisós en comptes de groc.
Notes diverses: Aquesta és una gavina molt escassa, que cria confinada al Mediterrani. Ha colonitzat recentment Catalunya i de manera ràpida, ja que en molt poc temps, la colònia de cria del delta de l’Ebre, descoberta al 1981, s’ha convertit en la més gran del món. Enguany, amb una població nidificant estabilitzada al voltant de les 10.000 parelles, aquesta colònia constitueix més del 60% dels efectius reproductors mundials.
Gavina corsa (Larus audouinii)
(86′). Gavià fosc (Larus fuscus)
Grandària: Lleugerament més petit que un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Present, encara que escàs, durant tot l’any. Així que s’ha produït una vertadera prospecció ha començat a multiplicar-se les observacions.
S’ha observat les tres subespècies: L. f. graellsii, L. f. intermedius i, almenys un exemplar anellat a Finlàndia de l’escassísima L. f. fuscus, citació homologada pel CR-SEO.
Quan i on observar-lo: Especialment durant els passos migratoris, a l’abocador de Solius (on hi és present tot l’any en petit nombre), ja que la majoria d’observacions s’han fet allí, llevat d’algunes fetes a la costa o als estanys de Platja d’Aro.
Principals trets distintius: Molt semblant al gavià argenat de pota groga (Larus michahellis) del que es diferencia, fonamentalment, perquè llueix un to de gris força més fosc a les parts dorsals. Per distingir els exemplars en plomatge juvenil d’ambdues espècies, s’ha de ser un observador molt avesat.
Notes diverses: Com la gavina capnegra (Larus melanocephalus), aquest ocell, comú i abundant a la costa sud catalana és escàs al nord de Blanes.
Gavià fosc (Larus fuscus)
(86”). Gavià argentat de potes roses (Larus argentatus)
Grandària: Lleugerament més petit que un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Poc estudiat, de moment sembla ser un ocell migrador i hivernant molt escàs però regular a casa nostra.
Quan i on se l’ha observat: Sempre s’ha observat a l’abocador de Solius, el primer va ser el 26/02/06.
De llavors, ençà s’han anat succeint les observacions des de novembre a primers de maig, amb una sorprenent observació d’un exemplar amb plomatge d’adult a primers de juny.
Principals trets distintius: : Els adults de la subespècie nomimal són com un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis), però amb les potes roses. Els de la subespècie argenteus, són més petits, de dors gris més pàl·lid. Ambues presenten el cap molt estriat a l’hivern. Els juvenils poden ser complicats de separar, al camp, dels d’espècies properes.
Notes diverses: La subespècie argentatus cria més al nord, als països escandinaus i és més corpulenta i la argenteus cria a centre-Europa i les illes Britàniques i és més petita.
Gavià argentat de potes roses (Larus argentatus)
(86”’). Gavià caspi (Larus cachinnans)
Grandària: Com un esvelt gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Poc estudiat, de moment sembla ser un ocell hivernant escàs però regular a casa nostra.
Quan i on se l’ha observat: Es tracta d’un divagant hivernal i migrador escàs encara que regular, detectat des de finals de desembre a la segona quinzena d’abril, amb una citació a la primera quinzena d’octubre, una altra la segona de novembre i una altra a la segona quinzena de maig. Sempre s’ha observat a l’abocador de Solius.
Principals trets distintius: Gaviá de cap petit, bec llarg amb marges paral·lels i angle gonial poc pronunciat. Potes i projecció primària llargues. Primer hivern amb cap blanc, bec fosc, terciàries amb puntes i marges clars, dors i escapulars grisosos amb fins dibuixos en forma d’àncora.
Notes diverses: Probablement la majoria d’exemplars que ens visiten provenen de les colònies situades a l’extrem occidental de l’àrea de distribució d’aquesta espècie, a Polònia. Sovint són colònies de cria mixtes on no són rares les parelles mixtes.
Gavià caspi (Larus cachinnans)
(87′). Gavinot (Larus marinus)
Grandària: Una mica més gran que un gavià argentat.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dues citacions de sengles exemplars de primer any, el 12/12/10 i el 15/08/11, a l’abocador de Solius.
Principals trets distintius: Gavià gran i massís, de bec gruixut. Els joves tenen el dibuix del plomatge més contrastat
i definit que els dels gavià argentat. Els adults tenen el dors quasi negre.
Notes diverses: Aquest ocell, que cria al nord d’Europa, arriba rarament al Mediterrani, on és una raresa.
Pot mostrar un caràcter molt agressiu.
Gavinot (Larus marinus)
(87”). Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla)
Grandària: Com un tudó.
Estatus: Divagant hivernal molt rar a l’interior. En canvi mar endins sembla tractar-se d’un hivernant regular i comú, citat any rere any a diverses milles de la costa front d’una localitat tan propera com Palamós.
Quan i on se l’ha observat: L’octubre de 1998, un exemplar a una milla nàutica front punta Prima. Un exemplar adult, a la bassa del Dofí, el 22/12/01.
L’11/08/15 un exemplar mar endins front Platja d’Aro i dos el 25/03/17…
Principals trets distintius: Sembla un gavià argentat petit amb el bec totalment groc i les potes més aviat curtes i de color gris. A l’hivern, presenta una taca negra als costats del cap.
Notes diverses: Aquesta és una de les poques gavines que construeix un vertader niu, que situa en penya-segats litorals o en edificis, sovint en colònies molt nombroses.
Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla)
(86’’x86’). Híbrid de gavià argentat de potes roses i fosc (Larus argentatus x Larus fuscus)
Grandària: Lleugerament més petit que un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Ocell accidental a casa nostra.
Quan i on se l’ha observat: El 12/10/03 s’observà un juvenil que havia estat marcat a Bristol, al Regne Unit, amb anella llegible a distància blanca amb inscripció verda (V.H).
Principals trets distintius: : Els adults són com un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis), o lleugerament més petits, amb el gris del dors intermig entre els de les dues espècies. Els juvenils són molt difícils de separar, al camp, dels d’espècies properes.
Notes diverses: Malgrat que originalment l’ocell anellat a Bristol va ser-ho com a L. argentatus, el mateix anellador va expressar els seus dubtes en conèixer el control. Va formular la hipòtesi que es podria tractar d’un híbrid amb L. fuscus. Sembla que aquesta hipòtesi es va confirmar anys més tard quan es va tornar a observar l’ocell, ja amb plomatge d’adult, prop del lloc de naixença. L’aspecte era de L. fuscus. (Peter Rock, com. pers.)
Parella mixta a un teulat de Bristol. Mascle barrejat de gavià argentat de potes roses y gavià fosc (Larus argentatus x Larus fuscus) i femella de gavià fosc (Larus fuscus). (Foto: Peter Rock)
(86’’’x86”). Híbrid de gavià caspi i d’argentat de potes roses (Larus cachinnans x Larus argentatus)Grandària: Com un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Poc estudiat. Es pot tractar d’una mena d’ocell molt escàs que ens visiti acompanyant els gavians caspis en els seus desplaçaments migratoris i de divagació hivernal.
Quan i on se l’ha observat: Almenys s’ha observat un primer a l’abocador de Solius, el 30/01/11.
Després d’aquesta citació s’ha produït alguna altra observació d’ocells de trets barrejats.
Principals trets distintius: L’ocell de la imatge presentava trets de gavià argentat de potes roses
(Larus argentatus) com el patró de les cobertores alars, el to marró general i, sobre tot de les primàries, les potes relativament curtes
i d’altres de gavià argentat caspi (Larus cachinans) com la presència d’algunes cobertores alars mudades, la coloració de les terciàries, el cap totalment blanc, la forma i llargària del bec, el ben marcat “txal”.
Notes diverses: És molt difícil determinar amb total seguretat el grau de mescla de cada una de les espècies, i qualsevol expert amb gavines
pot presentar objeccions raonades i raonables a aquesta identificació. Amb tot, està recolzada per l’opinió de persones molt
acostumades a observar aquesta mena d’ocells a colònies de cria mixtes, a Polònia.
Híbrid de gavià argentat caspi i de potes roses (Larus cachinnans x Larus argentatus)
(86’’’x87). Híbrid de gavià caspi i d’argentat (Larus cachinnans x Larus michahellis)
Grandària: Com un gavià argentat de pota groga (Larus michahellis).
Estatus: Poc estudiat. En tot cas, cada any s’observa alguns ocells de trets barrejats.
Quan i on se l’ha observat: S’ha observat un primer hivern amb anella legible a distància, a l’abocador de Solius, els dies 26/12/05 i 06 i 07/01/06, identificat posteriorment en rebre les dades de l’anellament inicial.
Després d’aquesta citació s’han produït diverses observacions d’ocells de trets barrejats.
Principals trets distintius: L’ocell anellat a Polònia presentava trets de gavià argentat (Larus michahellis) com el patró de les escapulars, la màscara de l’ull, les potes relativament curtes i d’altres de gavià argentat caspi (Larus cachinans) com la forma del cap, la forma i llargària del bec, la coloració de les terciàries i les cobertores grans.
Notes diverses: L’exemplar observat fou anellat a una colònia de gavià argentat caspi a Polònia, a uns 1.455 km de distància en línia recta. Donada la gran dificultat de separació específica al camp i el fet de tractar-se d’un híbrid,, és segur que si no hagués estat pel fet d’estar anellat, aquest ocell hagués passat totalment desapercebut, tal com deu passar amb altres exemplars no marcats.
Híbrid de gavià argentat caspi i de pota groga (Larus cachinnans x Larus michahellis)
(87”’). Xatrac reial (Sterna maxima)
Grandària: Semblant a una gavina vulgar.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un primer hivern, el 10/11/13, front la desembocadura del Ridaura, homologada pel CR-SEO.
Principals trets distintius: Xatrac molt gros, de bec de color taronja que, a l’hivern té el front blanc.
Els joves tenen la meitat externa de les ales i les cobertores petites molt fosques.
Notes diverses: La principal àrea de distribució d’aquest ocell es troba a les costes càlides i temperades americanes, tant de l’Atlàcntic com del Pacífic.
També a les costes atlàntiques africanes
Xatrac reial (Sterna maxima).
(87””). Xatrac gros (Hydroprogne caspia)
Grandària: Semblant a una gavina vulgar.
Estatus: Migrador escàs i irregular.
Quan i on se l’ha observat: Tres observacions, dues de finals d’abril i una de primers de juny.
Principals trets distintius: Xatrac molt gran, robust, capgros i cuacurt, de bec de color vermell amb la punta negra que, a l’hivern té el pili tacat de blanc. Té les primàries més externes de color fosc per sota.
Notes diverses: Espècie que cria especialment al mar Bàltic i hiverna a l’oest africà, per la qual cosa només el podem observar durant els passos migratoris.
Xatrac gros (Hydroprogne caspia).
(88′). Xatrac comú (Sterna hirundo)
Grandària: Més petit que un colom roquer i més gros que una merla.
Estatus: Possiblement comú durant els passos migratoris, sobre tot una mica allunyat de la costa ja que hi ha observacions regulars a una localitat tant propera com Palamós.
Quan i on se l’ha observat: Apart de les observacions no confirmades de posibles exemplars d’aquesta espècie, només coneixem dues dades segures: una d’un ocell anellat a Palude Fondello, Venezia, Itàlia, i agafat per Josep Aniol, pescant al curricà, a 1 milla davant de Sant Feliu de Guíxols el 26/08/98 i l’altra front el Cavall Bernat, a Platja d’Aro, el 14/04/06 per Pantaleón Gómez Boada.
Principals trets distintius: : Bec vermell, llarg, amb la punta negra. Potes vermelles. Capell negre. Ales llargues i punxegudes. Cua profundament forcada. Vol lleuger.
Notes diverses: L’única colònia reproductora a Catalunya se situa al delta de l’Ebre. Altres nuclis menys estables i importants són els aiguamolls de l’Alt Empordà i els estanys de Salses i de Canet, a la Catalunya Nord.
Xatrac comú (Sterna hirundo)
(92′). Curroc (Gelochelidon nilotica)
Grandària: Com un colom roquer.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Tres úniques observacions de dos exemplars a la badia de Platja d’Aro, el 30/07/17 i quatre el 27/04/18. La tercera es produí al Parc dels Estanys, el 22/04/20.
Principals trets distintius: L’adult té el dors uniformement gris clar amb el pili negre, color que se li estén sense continuïtat des del bec fins a la nuca. El bec és negre i relativament curt i gruixut.
Notes diverses: Gelochelidon, està compost pels termes grecs gelos i chelidon, que signifiquen riure i oreneta, respectivament. Nilotica és el femení de l’adjectiu llatí niloticus, del riu Nil, on se situa un dels seus quarters d’hivernada i d’on procedia l’exemplar que Gmelin emprà per descriure l’espècie. Per tant, es podria interpretar com l’oreneta riallera del Nil.
Curroc (Gelochelidon nilotica). Foto: Àlex Massana Pernias.
(99′). Cucut reial (Clamator glandarius)
Grandària: Una mica més petit que un tudó.
Estatus: Probablement, es tracti d’un ocell present, encara que molt escàs, durant els passos migratoris.
Quan i on se l’ha observat: : Hi ha una antiga citació de P. Geroudet que, el 06/04/53, observà sis exemplars junts a una pineda de repoblació del costat de l’aiguabarreig del Ridaura. A la primavera del 1997 es va fer una no confirmada observació a la vall d’un exemplar d’aquesta espècie. El 21/04/07 se n’observa un exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro. El 26/06/14 es troba un ocell atropellat a la carretera que puja a Tallades, a l’alçada del puig Portugal. El 16/03/15 s’observa un exemplar al costat de la carretera C31, enfront del Balcar, Santa Cristina d’Aro. El 10/06/15, un juvenil a la bassa del Dofí de Castell d’aro, possible indici de cria. El 15/08/15, un exemplar al golf Costa Brava, de Santa Cristina d’Aro. El 21/05/18, dos exemplars a la riera Banyaloca, prop de can Barella, Panedes, Llagostera. El 18/03/21, un individu al Parc dels Estanys de Platja d’Aro.
Principals trets distintius: Ocell de dors marró fosc pigallat de blanc a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Té una llarga cua escalonada i de vores blanques i un conspicu plomall gris clar que li dona un aspecte coronat
Notes diverses: Aquest cucut, està especialitzat en la parasitació de nius de còrvids, sobretot els de garsa (Pica pica) i corb (Corvus corax). És molt cridaner i escandalós i d’aquí el seu nom científic.
Cucut reial (Clamator glandarius)
(106′). Mussol emigrant (Asio flammeus)
Grandària: una mica més gros que un tudó però més curt i robust.
Estatus: probablement, es tracti d’un ocell migrador molt escàs, durant els passos migratoris.
Quan i on se l’ha observat: : Hi ha tres úniques citacions: una d’un individu en vol sobre el mar entre cala Ametller i el Cap de Mort, que malgrat ser encalçat per dos falcons pelegrins, continua el viatge costa avall; una segona, un individu a Panedes i la tercera, un individu migrant, front sa Conca.
Principals trets distintius: ocell de coloració groguenca, “orelles” molt curtes i posat més horitzontal que els altres integrants de la família. Al disc facial clar en forma de poma, destaquen els ulls d’iris groc, envoltats de plomes fosques.
Notes diverses: de fet, es tracta de l’únic dels nostres mussols (en el sentit de rapinyaires nocturns) que no cria ni hiverna de manera regular a Catalunya. La seva presència només és regular i evident durant els passos migratoris.
Mussol emigrant (Asio flammeus). Foto: Miguel Ángel Fuentre Rosúa.
(117′). Picot garser petit (Dendrocopos minor)
Grandària: Com un pardal comú.
Estatus: Sedentari, està en expansió a tot Catalunya i és cada vegada més freqüent als llocs adients. Malgrat els indicis (festeig, còpula i construcció de niu), no s’ha arribat a comprovar la cria a la vall.
Quan i on se l’ha observat: Detectat pre primera vegada el 31/12/06, a una pollancreda d’arbres molt malmesos, situada entre la variant de Santa Cristina a Castell d’Aro i Can Provensal. De llavors ençà s’ha anat succeint les observacions al mateix lloc, així com a Solius, al costat del Ridaura i a can Calvet, a Castell d’Aro.
Principals trets distintius: És el més petit dels picots europeus i no té vermell a les infracobertores caudals. El dors és negre, densament barrat de blanc. Galtes i parts ventrals blanques. El mascle és fàcilment diferenciable de la femella perquè té una taca vermella al cap. Els jovenets d’ambdós sexes tenen vermell al capell.
Notes diverses: Aquest picot sol recórrer les branques més fines a la recerca de menjar. El tamborineig és més ràpid i menys potent que el dels altres picots.
Picot garser petit (Dendrocopos minor)
(126′). Piula grossa (Anthus richardi)
Grandària: Com un pardal estilitzat.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un exemplar als camps del mas Candell de Platja d’Aro, l’01/05/16.
Principals trets distintius: Piula gran, de posat dret, sembla un trobar gran. Té un bec més aviat potent i, a diferència del trobat, no té brida fosca.
Notes diverses: La seva àrea de cria s’estén des del centre d’Àsia fins al mar d’Okhotsk, i ocupa des de latituds mitjanes fins al tròpic. És un migrador de llarga distància, que té els principals quarters hivernals al sud de l’àrea de cria. A Catalunya només arriba accidentalment.
Richardi, és una llatinització del nom d’un col·leccionista d’ocells anomenat M. Richard (personatge del que no se sap gaire res), tot i que va ser qui va portar un ocell d’aquesta espècie a Vieillot, amb el qual, aquest va poder descriure-la i dedicar-li.
Piula grossa (Anthus richardi). Foto Jaume Ramot García.
(132′). Cuereta citrina (Motacilla citreola)
Grandària: Com un pardal.
Estatus: Accidental.
Quan i on se l’ha observat: Un mascle a la desembocadura del Ridaura, el 04/04/11 i un juvenil al Ridaura, a l’alçada de la depuradora, el 24/08/16.
Principals trets distintius: El tret més important en tots els plomatges és les dobles ratlles alars blanquinoses. Els juvenils es diferencien dels de cuereta blanca per la galta fosca emmarcada de clar.
El mascle nupcial presenta el cap i les parts inferiors de color groc llampant contrastant amb el gris dorsal, inconfusible.
Notes diverses: Es tracta d’un ocell asiàtic que només arriba accidentalment a la península Ibèrica.
Cuereta citrina (Motacilla citreola). Foto Rosa Matesanz Torrent.
(135′). Cercavores (Prunella collaris)
Grandària: Com un pardal comú.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Quatre observacions de dos exemplars a Roca Rovira, a Santa Cristina d’Aro, el 23/12/17 i un exemplar a Roca Ponça, el 02/04/18, un exemplar prop de Romanyà els dies 07 i 08/11/19 i dos exemplars prop de Pedralta el 16/01/22.
Principals trets distintius: L’adult té el cap, el coll i les parts centrals del pit i del ventre de color gris. Llueix una característica taca blanca finament esquitxada i emmarcada de negre que li ocupa el mentó, la gola i el començament del coll. Les parts dorsals són grises amb grans franges longitudinals negres. Les cobertores mitjanes i grans, negres amb puntes blanques, dibuixen un doble arc molt conspicu a l’ala tancada. Els costats del pit i els flancs mostren un espectacular tacat de color rajola, en forma franges gruixudes que prenen un color fosc, quasi negre, en aproximar-se a la base de la cua.
Notes diverses: el nom català és molt descriptiu, ja que aquest ocell acostuma a cercar aliment a les vores de la neu i dels camins.
Cercavores (Prunella collaris). Foto: Jaume Ramot García.
(145′). Merla roquera (Monticola saxatilis)
Grandària: Com un tord.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una observació d’un mascle trobat mort a la zona de les Teules, el 30/09/94. Dos mascles a roca Ponça, Santa Cristina d’Aro, el 19/04/19.
Principals trets distintius: El mascle adult és molt acolorit, amb el cap i el dors blau grisós, parts inferiors, incloses les de les ales, i cua, vermells.
Parts superiors de les ales, negres. Femelles i joves bruns amb un dibuix escatat. Carpó i cua vermellosos.
Notes diverses: Ocell que ve de l’Àfrica a criar a Europa. Li agraden els roquissars abruptes i les zones cremades.
Merla roquera (Monticola saxatilis). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
(146′). Griva cerdana (Turdus pilaris)
Grandària: Com una merla.
Estatus: Hivernant esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Dos exemplars, el 17/01/15, tres el 31/01/15, un el 07/02/15 i un altre el 17/01/16, prop de can Barella, Panedes, Llagostera. Un exemplar a Santa Cristina d’Aro, el 28/11/17…
Principals trets distintius: Tord inconfusible, de cap i carpó gris, cua negra i parts dorsals castanyes.
Notes diverses: L’adjectiu cerdana, s’ha d’entendre com a nòrdica. En ser la darrera de la família en arribar, quan els caçadors en maten alguna diuen que ja han acabat d’arribar tots els tords i d’aquí que en diguin tord portalenc o griva portalenca.
Griva cerdana (Turdus pilaris). Foto: Jaume Ramot García
(146”). Merla de pit blanc (Turdus torquatus)
Grandària: Com una merla.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: tres úniques observacions segures, una d’un exemplar caçat a can Llac de Romanyà de la Selva, el 02/12/10
una l’altra d’un jove leucístic abatut a Tallades, el 21/10/12 i un mascle prop de l’abocador de Solius, el 08/04/21.
Sembla que, antigament, se n’havia caçat algun altre exemplar a la zona de Vallvanera.
Principals trets distintius: El més evident és la mitja lluna blanca del pit que contansta amb el negre de la resta del plomatge.
A l’hivern té les vores de les plomes grisos.
Notes diverses: Es tracta d’un ocell tímid que hiverna a la península Ibèrica. Dins la seva raresa, podria ser més comú del que ens sembla en passar desapercebut.
Merla de pit blanc (Turdus torquatus). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
(155′). Boscarla d’aigua (Acrocephalus paludicola)
Grandària: Com una cardina.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un exemplar a la desembocadura del Ridaura, el 29/04/13, sense registre gràfic.
Principals trets distintius: Ocell de canyís de tons palla, amb llistes fosques al dors i una conspícua línia pileal clara al mig del
capell fosc, paral·lela ales grans celles de color crema que emmarquen el capell.
Notes diverses: Aquest migrador té les àrees de cria molt a l’Est del continent europeu, per la qual cosa, es tracta d’una
espècie rara, encara que regular a Catalunya.
Boscarla d’aigua (Acrocephalus paludicola). Foto: Miquel Àngel Fuentes Rosúa.
(163′). Tallarol de moltoni (Sylvia subalpina)
Grandària: com una cardina.
Estatus: poc estudiat, podria tractar-se d’un migrador regular encara que escàs.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un exemplar prop del Tennis d’Aro, el 28/04/20, amb registre gràfic.
Principals trets distintius: espècie molt semblant al tallarol de garriga. Apart del reclam, que té una certa semblança amb el del cargolet, els mascles tenen una coloració més clara i salmonada a la gola i el pit.
Notes diverses: aquest tallarol cria a les illes de la Mediterrània occidental i nord i centre d’Itàlia.
Tallarol de moltoni (Sylvia subalpina). Foto: Jaume Ramot García.
(176′). Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus)
Grandària: Molt petit, més que una cardina.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació individu al costat del Mercadona de Platja d’Aro, el 21/10/24, sense registre gràfic.
Principals trets distintius: Ocell de tons verdosos, del que les notes destacades del plomatge són, d’una banda, les grans i ben marcades celles groguenques, resseguides pel dessota per una difusa línia ocular fosca. De l’altra, les dobles franges clares a cada ala, formades per les puntes de les cobertors grans i mitjanes, tret que el caracteritza i li dóna nom en català.
Notes diverses: Aquest ocell té les seves àrees de cria situades pel nord i est de Sibèria i pel centre d’Àsia i per això les observacions a Catalunya són molt escasses. Els principals quarters d’hivernada se situen al sud-est asiàtic. De tota manera, es detecta com a divagant a l’oest d’Europa durant la tardor.
Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
(176′). Papamosques de collar (Ficedula albicollis)
Grandària: Com una cardina.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una única observació d’un mascle prop de can Salvador, a Panedes, Llagostera, el 28/04/13, sense registre gràfic.
Principals trets distintius: Ocell blanc i negre, molt semblant al mastegatatxes (Ficedula hypoleuca), del que
es diferencia, principalment, per tenir el collaret blanc complet, clatell inclòs.
Notes diverses: Aquest ocell té les seves àrees de cria situades cap a l’Est i per això les observacions a Catalunya són molt escasses.
Papamosques de collar (Ficedula albicollis). Foto: Fran Trabalon Carricondo.
(181′). Pica-soques blau (Sitta europaea)
Grandària: Com un pardal cuacurt i rodanxó.
Estatus: A la vall ja es tracta d’un nidificant regular i en franca expansió.
Quan i on se l’ha observat: El 04/09/11 un exemplar a la vora del Ridaura, al seu pas per Solius, el 03/04/16 un exemplar al bosc de can Nadal, a Llagostera i del 09 al 24/04/16, almenys un exemplar al Ridaura, a l’alçada de la costa de l’Alou, on el 06/05/16 es comprova la cria en veure la parella entrar i sortir del niu. De llavors ençà les observacions es multipliquen
Principals trets distintius: Parts superiors gris blavoses iinferiors ocràcies, amb costats castanys.
Una franja negra que va de la base del bec fins a les auriculars separa el cap grisós del mentó i coll blancs.
Notes diverses: El pica-soques cria en forats i balmes dels arbres i té el curiós costum de taponar les
esquerdes o empetitir el forat d’entrada a base de fang.
Pica-soques blau (Sitta europaea).
(181”). Pela-roques (Tichodroma muraria)
Grandària: Una mica més gran que un pardal.
Estatus: A la vall es tracta d’un migrant i possible hivernant molt escàs.
Quan i on se l’ha observat: El 21/10/11 un exemplar arran de mar a un roquissar entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar.
A més, encara que fora de l’àmbit estricte de la vall, hi ha dues citacions molt a prop d’aquesta. Ambdues al terme de Tossa de Mar: un
exemplar a unes roques del costat de la platja, el 18/04/1984 i un altre, entre cala Giverola i aquesta vila, a primers d’abril de 1999.
El 21/11/14, un exemplar a uns roquers de l’Ardenya. El 07/02/19, un exemplar a la punta del Cap de Mort, Sant Feliu de Guíxols.
Principals trets distintius: Parts superiors grises que contrasten fortament amb el vermell encès de les ales obertes.
Bec relativament llarg, prim i corbat.
Notes diverses: El pela-roques cria a l’alta muntanya i, a l’hivern, alguns exemplars poden arribar arran de mar.
Sol ser força fidel a la seva àrea d’hivernada, per la qual cosa esperem que un augment de la prospecció en confirmi l’estatus suposat..
Pela-roques (Tichodroma muraria). Foto: Rosa Matesanz Torrent
(191′). Cornella negra (Corvus corone)
Grandària: Un xic més gran que un tudó.
Estatus: Probablement es tracti d’un nidificant més aviat escàs.
Quan i on se l’ha observat: Malgrat l’existència de diverses observacions no confirmades, la primera observació segura es va fer a l’abocador de Solius el 04/06/05.
De llavors ençà, les observacions s’han anant succeint de manera regular però escassa, durant pàcticament tots els mesos de lany.
Principals trets distintius: és un ocell totalment negre. En vol presenta la punta de la cua carrada i no arrodonida com el corb (Corvus corax), ocell més gran amb el qual es podria confondre.
Notes diverses: els reflexos metàl·lics del seu plomatge, com els de la majoria de còrvids, que acostumen a ser els primers en descobrir els cadàvers, constitueix un important reclam pels voltors, aus que els permetran accedir a la carn que aquells atresoren.
Cornella negra (Corvus corone)
(191”). Cornella emmantellada (Corvus cornix)
Grandària: un xic més gran que un tudó.
Estatus: migrador accidental.
Quan i on se l’ha observat: es va observar un ocell al Parc dels Estanys de Platja d’Aro de manera intermitent, del 28/03/12 al 28/04/12.
Principals trets distintius: a diferència de la cornella negra, té l’esquena i les parts ventrals de color gris cendra.
Notes diverses: cria al nord i est d’Europa.
Cornella emmantellada (Corvus corrnix). Foto: Rosa Matesanz Torrent.
(192′). Estornell rosat (Pastor roseus)
Grandària: com un tord comú.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: Una observació de dos individus a Panedes, Llagostera, el 30/05/21, cinc l’01/06/21 i encara tres el 02/06/21. Una segona de dos individus al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, el 06/06/21.
Principals trets distintius: Estornell de cos rosat que, a l’hivern, pren tons brunencs.
Notes diverses: Es tracta d’una espècie en expansió a Europa i, des de 2018, cada vegada ens arriben més efectius a Catalunya. De fet, el 2020, es va observar una petita colònia amb una quinzena de nius actius al sudest de França, al departament dels Alpes-de-Haute-Provence.
Estornell rosat (Pastor roseus). Foto: Miquel Àngel Fuentes Rosúa.
(196′). Pardal roquer (Petronia petronia)
Grandària: Com un pardal comú.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: : Una observació, el 27/07/14, a l’abocador de Solius i una segona a Castell d’Aro, del 31/12/18 al 02/01/19. Al 2019 es descobreix una petita colònia de cria a la costa de l’Alou; de llavors ençà es succeeixen les observacions.
Principals trets distintius: Ocell semblant a la femella de pardal comú. Té però una tonalitat més neta i ocre. Té el pili ocre clar i una conspícua cella clara.
Les rectrius llueixen unes taques allargassades i primes de posició subtermiinal. Tenen una petita taca groga al pit, no sempre visible.
Notes diverses: Li agraden especialment les zones rupícoles, seques i assolellades, amb forats per niar i amb espais oberts on trobar aliment. De tota manera és força adaptable i tant pot criar a forats d’edificacions i d’arbres, com a nius d’abellerol o d’oreneta de ribera.
Pardal roquer (Petronia petronia).
(203′). Pinsà trompeter (Bucanetes githagineus)
Grandària: Com una cardina.
Estatus: Migrador esporàdic.
Quan i on se l’ha observat: : Una observació d’un mascle, el 18/05/14, al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i una altra de dos mascles els dies 19 i 20/05/16 prop de can Perera, a Panedes, Llagostera. Ambdues citacions, homologades pel CAC.
Principals trets distintius: Ocell de coloració terrosa clara, amb un bec gran, curt i gruixut, de color taronja rosat.
Notes diverses: Espècie típica de zones àrides i semi-desèrtiques, pròpia del nord d’Àfrica i del sud i est de la península Ibèrica, on es troba en un procés de franca expansió.
Pinsà trompeter (Bucanetes githagineus).
(204′). Pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula)
Grandària: Com un pardal.
Estatus: Poc conegut per manca de prospecció. Probablement es tracti d’un hivernant relativament regular, encara que escàs, a Gavarres on trobi arbres caducifolis que li ofereixin gemes per alimentar-se.
Quan i on se l’ha observat: El que, per la descripció, podria molt ben ser-ne un mascle va ser mort per un caçador, fa molts anys al costat de l’embassament de Can Salvador.
El 04/022001 se n’observen dos exemplars a una riera entre el mas Gran i el mas Cases, a Romayà. L’11/02/01 dos mascles i dos femelles al Prat de Romanyà. El 29/01/04 un mascle al costat del nucli de Romanyà. El 04/01/07, un exemplar a la castanyeda d’en Genoer, sota el puig Aldric. El 28/11/17, un exemplar a la riera de Calonge, a Santa Cristina d’Aro.
Principals trets distintius: Ocell que sembla sortit d’una pintura xinesa. Ambdós sexes tenen capell, cua i plomes de vol negres. El carpó, així com una conspícua franja alar, blancs. El dors dels mascles és gris cendra i el de les femelles marrónós. On ells es diferencien d’elles és en el color del pit, marró clar a les femelles i un llampant vermell-rosat als mascles. El reclam és una nota planyívola i característica: “uhiib”.
Notes diverses: Ocell que rarament abandona la cobertura arbòria, on s’alimenta de gemes (borrons) i brots de tota mena d’arbres caducifolis.
Pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula)
(209′). Repicatalons petit (Emberiza pusilla)
Grandària: Accidental.
Estatus: Una mica més petit que un pardal.
Quan i on se l’ha observat: En el transcurs d’una sessió d’anellament, el 27/01/01 se’n capturà un exemplar al Parc dels Estanys de Platja d’Aro, que constituí la sisena citació d’aquest ocell a Catalunya. Aquesta citació està homologada amb el núm. 2752, pel Comité de Rarezas de la SEO.
Principals trets distintius: Molt semblant a una femella de repicatalons (Emberiza schoeniclus). Se’n diferencia per ser més petit, tenir la galta i el capell més castanys i la part superior del bec és quasi recta.
Notes diverses: Ocell d’origen siberià que té la seva zona de cria més propera a la frontera entre Finlànda i Rússia. A la península ibèrica arriba de tant en tant algun divagant, hivernal, fet rar ja que aquest moixó orienta la seva migració de tardor en sentit SE, és a dir, cap a l’Àsia central.
Repicatalons petit (Emberiza pusilla)
OBSERVACIONS D’OCELLS NO IDENTIFICATS
– Gavià? (Larus sp.)
El 18/07/04, a l’abocador d’escombraries de Solius, observo un jove de gavina que, a la vista d’unes fotografies no massa clares que vaig prendre amb la tècnica de “digiscoping” a pols, un parell de reconeguts ornitòlecs catalans (per separat), opinen que podria tractar-se d’un híbrid entre gavina corsa (Larus audouinii) i gavina capnegre (Larus melanocephalus). Un altre ornitòleg creu que el creuament és entre gavina corsa (Larus audouinii) i gavià argentat (Larus michahellis). D’altra banda, un altre opina que es tracta d’un juvenil de gavià fosc (Larus fuscus). Per fi, mentre que un ornitòleg espanyol, un d’anglès i un d’americà no ho veuen clar i no descarten que es
tracti d’un inusual gavià argentat de pota groga (Larus michahellis), un especialista francès no es defineix.
De fet, penso que la coloració de les potes ha estat una influència fonamental a l’hora de proposar una identificació. I crec que aquest tret pot ser enganyós i que podria tractar-se de brutícia ja que la part visible de les tíbies és rosa i el canvi de color és força brusc a l’alçada del taló. En tot cas, l’ocell no s’hauria embrutit a l’abocador on mai he vist cap altra gravina amb unes potes així. Se les podria haver embrutit en un altre lloc. De fet, he vist força gavines amb potes tenyides de manera similar a fotos de l’Albert Cama, fetes al port de Tarragona i un altre ornitòleg em comenta que n’ha vist moltes de semblants tacades de petroli.
– Gavià? (Larus sp.)
El 28/03/09, a l’abocador de Solius, s’observa una gavina de mida més petita i color gris dorsal lleugerament més clar que els gavians argentats (Larus michahellis). Tenia les potes rosades, el cap arrodonit, els ulls foscos i el bec delicat, groc grisós, amb franja subterminal negra. Diverses persones més o menys expertes varen opinar sobre la identificació sense arribar-se a cap conclusió. Els noms específics que varen sortir
van ser: michahellis, delawarensis, canus, argentatus i, fins i tot, californicus!.
– Gavià? (Larus sp.)
El 27/09/09, a l’abocador de Solius, s’observa un adult de mida petita,
cap arrodonit, ull petit i fosc, potes i bec de color taronja pujat, color gris dorsal amb un lleuger matís blavós, puntes de les primàries més externes completament blanques, estat de muda bastant retardat en comparació al del gavià argentat (Larus michahellis) mediterrani. Un expert asturià opina que podria tractar-se d’un gavià argentat de raça cantàbrica (Larus michahellis “lusitanius”), encara que atípic.
– Gavià? (Larus sp.)
El 30/01/11, a l’abocador de Solius, s’observa un exemplar de primer hivern de mida petita, bec una mica deformat i plomatge gastat, que podria ser un gavià fosc (Larus fuscus).
– Gavià? (Larus sp.)
El 22/10/11 a l’abocador de Solius, s’observa una gavià quasi del tot
blanc. Les parts nues suggereixen que es tracta d’un ocell de segon o tercer
any, però de quina espècie?
– Gavià fosc bàltic? (Larus fuscus fuscus)
Quasi cada any s’observa algun exemplar de diferent edat amb característiques compatibles amb aquesta subespècie. Donat que el
Comité de Rarezas no homologa ocells d’aquesta subespècie si no en coneix l’origen (marcats), no es pot fer res més que deixar-ne constància
per si, més endavant, es pogués arribar a confirmar o descartar la identificació.
El 09/11/08, a l’abocador de Solius, s’observa un exemplar juvenil de mida molt petita i forma allargassada.
El 04/04/09, a l’abocador de Solius, un exemplar amb plomatge d’adult molt fosc, sense contrast entre primàries i cobertores alars. La distància de l’observació no permet apreciar més detalls.
El 04/07/10, a l’abocador de Solius, un exemplar amb plomatge d’adult molt fosc, sense contrast entre primàries i cobertores alars, i amb un únic mirallet a la punta de la primària més externa.
El 25/07/10, a l’abocador de Solius, s’observa un exemplar amb plomatge d’adult molt fosc, sense contrast entre primàries i cobertores alars, amb mirallets blancs a les primàries p10 i p9 i, almenys, la p5 d’ambdues ales mudada; també té mudada alguna secundària més externa tot i que no està en muda activa de plomes de vol. Aquest exemplar, es torna a observar el 31/07/10 i l’01/08/10.
Els dies 22 i 23/10/11, a l’abocador de Solius, un adult marcat amb anella de plàstic negre amb inscripció blanca J453 al tars esquerre, anellat al nord de Noruega. Malgrat haver estat anellat com a pertanyent a la subespècie nominal, sembla que es tracta d’un L. f. intermedius.
Els dies 22 i 23/10/11, a l’abocador de Solius, hi havia un exemplar juvenil de mida molt petita i molt allargassat. Sense “finestra” alar, carpó i parts inferiors de l’ala clars.
El 15/01/12, a l’abocador de Solius, hi havia un primer hivern de mida petita, forma allargassada, amb cap i parts ventrals molt clares i escapulars mudades de color gris fosc i llises, sense dibuix.
– Gavià argentat (Larus michahellis) amb muda suspesa
L’11/04/10, a l’abocador de Solius, s’observa un tercer any calendari que presenta una muda suspesa, amb les quatre primàries externes (de segona generació) d’ambdues ales sense mudar i la resta de primàries internes mudades.
– Pinsà comú esquizocroïc ? (Fringilla coelebs ?).
Del 09 al 29 de gener de 2000, pasturant amb altres ocells a un camp llaurat a la cruïlla de la carretera de Solius i la de Girona, al terme de Santa Cristina d’Aro, observo el que, a primer cop d’ull, sembla un mascle de sit blanc (Plectrophenax nivalis). Un exàmen més profund de l’exemplar apunta cap a la posibilitat que es tractés d’un exemplar esquizocroïc de pinsà comú (Fringilla coelebs). La poca qualitat de les fotografies preses tampoc ha permès una identificació segura encara que, personalment, m’inclino cap a la segona de les opcions.